Els que em coneixen saben que defenso a ultrança el dret de cadascú a creure en allò que li sembli millor, i a poder practicar-ho i expressar-ho lliurement. Però confesso (no me n’enorgulleixo, tampoc sento vergonya) que el meu darrer contacte en primera persona amb l’Església va tenir lloc ja fa dècades. En tinc, com a prova, dos regals de comunió: un joc de ploma i compàs i una guardiola ceràmica d’ET que és un pur atemptat contra el bon gust.

Explico tot això per deixar clar que res del que dic brota de la meva militància, perquè avui en dia, si vols ser modern, crític i gafapàstic, hi ha coses amb les quals se suposa que no pots simpatitzar. Quan, al final, tot es redueix a una qüestió de pur sentit comú: es pot discrepar en diverses qüestions amb l’Església catòlica, i al mateix temps estar preparat per deixar-se trencar els morros per les petites parròquies o pels creients que defensen i practiquen el que creuen. Per això, fa una mica més de quatre anys vaig celebrar (i encara segueixo fent-ho) l’elecció de Jorge Mario Bergoglio com a 266è Papa de Roma. Des del més petit gest fins a les seves declaracions més polèmiques (per a uns i altres), no podria sintonitzar més amb el discurs de fons de Francesc a propòsit de temes de naturalesa ben diversa. Estaria disposat a signar a ulls clucs moltes de les seves propostes, i considero que el catolicisme hi surt guanyant, amb un líder com ell. S’ha pronunciat en repetides ocasions a favor de la defensa del medi ambient, en contra de polítiques globals que maltracten els immigrants i els refugiats o en pro del diàleg interreligiós com a manera de resoldre molts dels problemes actuals. Com que és difícil ser a missa i repicant, li han caigut per totes bandes, i se l’acusa, segons el cas, de ser massa progre o intrínsecament conservador. Hi ha qui diu, i és cert, que no deixa de ser el Papa, i que representa uns valors i una manera de fer molt clars; però també ho és que, a recer de la tradició i de la institució, no li caldria posar-se en certs jardins, i aleshores també renegaríem. A mi ja m’agradava abans, i encara ho fa més des de la setmana passada.

Després de la seva tournée per l’Aràbia Saudí, i d’enganxar xiclets als murs de Jerusalem, Donald Trump aterrava al Vaticà. El Papa va ser l’únic amb estómac per agafar-li la mà en públic: la Melania no va consentir fer-ho com a mínim en dues ocasions. Per la cara que feia Sa Santedat a les fotos, punyetera la gràcia que li feien les ocurrències d’en Donald I del món i XLV dels EUA. A la propera visita, Don, jo de tu no temptaria la sort, amb el papa Bergoglio, que té les coses clares: en lloc de donar-te la mà, qui sap si no te l’enclastarà al clatell, que t’ho estàs guanyant.