Avui em sento, no sé, com apocalíptica. I no és que en vulgui fer broma, que la cosa està per espantar-se: vaig acabant de llegir Y vimos cambiar las estaciones. Cómo afrontar el cambio climático en seis escenas, escrit per un dels filòsofs de la ciència més reputats del moment, Philip Kitcher, i Evelyn Fox Keller, física de formació i professora emèrita del MIT. Pas dues veus qualssevulles i escrit en format didàctic i, al contrari del que solen fer els filòsofs, llegidor i entenedor. També, com és tasca dels filòsofs, exposa –en un àgil format de diàleg– posicionaments típics dels, si no negacionistes (de l’estupidesa passen de llarg), els més escèptics, o els més covards, o els més lents d’entendederas, i els contraposen als arguments que adverteixen del que ens ve a sobre.
Diria que aquest –o qualsevol altre de similar– hauria de ser llibre de capçalera, especialment per als governants de la cosa pública. També els de propet. Dic, d’aquells que es fan els ronsos a l’hora de, sense anar més lluny, posar-se les piles per dissenyar i implementar (ja que el paraulo aquest els flipa tant) un transport públic eficient, eficaç, universal. També és hora de no enlluernar-se tant amb l’aviació en general i, en particular, amb la gloriosa sensació de ser una persona especial sobre la Terra perquè et pots permetre un vol privat. O de canviar molts hàbits de vida gratuïtament estúpids, com el d’anar a embrutar i molestar a bord d’artefactes sorollosos a la muntanya. Esport?!
Dubto que la paranoia (ho és?) ambiental em porti a encadenar-me a cap arbre com una baronessa desmelenada, però la cosa està crua crua, com per anar-s’ho plantejant i de debò.
