Les partitures de Johann Sebastian Bach han fascinat compositors de generacions posteriors que s’han aventurat a endinsar-se en la infinitat del seu univers i, és clar, han inspirat nombrosos arranjaments, transcripcions i noves composicions, obres signades per figures de la talla de Mozart, Brahms i Webern, entre molts altres. La seva mestria ha perdurat també gràcies als intèrprets que l’han estimat tocant en directe i en gravacions.
En una possible nòmina de privilegiats seguidors de Bach hi hauria, al meu humil parer, el virtuós pianista Jacques Loussier. En el format habitual de trio amb bateria i contrabaix, va recrear magistralment pàgines triades de l’immens catàleg del músic diví. La lectura en clau de swing i les improvisacions de la mítica sèrie discogràfica Play Bach suposa l’inici d’un brillant repertori que explora i amplia les possibilitats expressives fins als llimbs del llegat del geni. Com a pobre melòman sense coneixements, totes les peces em semblen superbs exercicis de recerca i, alhora, divertiments altament agradables a les oïdes sensibles a ones sonores que evoquen la joia i la tristesa de l’ànima humana.
Una ruta pels àlbums originals i les successives represes pot començar per les versions de la Partita 1, BWV 825: la de 1960, que compta amb la presència discreta de Christian Garros i Pierre Michelot, més ràpida i concisa, i la del 1988, més abstracta i contrastada, en la qual floten passatges afegits i la participació decisiva d’André Arpino i Vincent Charbonnier, secundaris de luxe, sobretot en els canvis de ritme. Continuaríem bo i dibuixant l’el·lipse de les Variacions Goldberg, rèpliques de la famosa ària que hi respira, allà on el piano es despulla enterament perquè experimenta la intimitat de les cordes que acarona Benoit Dunoyer i la lluminositat extrema de la pauta que marca Arpino a la percussió. Passant per la Suite orquestral núm. 2, que incorpora magnífics solos de trompeta de Guy Touvron, arribaríem al Concert italià, BWV 971, eco de transparències i opacitats, i al 5è dels Concerts de Brandenburg, emoció i sentiment. I d’aquí a l’eternitat de les sublims adaptacions dels dos primers preludis de la prodigiosa col·lecció El clavecí ben temprat, abordats a partir d’una corba melòdica marca de la casa, del delicat siciliano de la sonata BWV 1031 i del somni de libèl·lules blaves i papallones multicolors, l’ària de la suite BWV 1068, vent suau vora el silenci que enllaça l’ésser i el no-res.
Evidentment, no hi ha normes sobre el que agrada, és personal. Una vegada vaig discrepar amistosament, des de la ignorància, en el decurs d’un sopar memorable, de la consideració d’abús de la fórmula per part de Loussier que sostenia un altre alquimista suprem, Stéphane Belmondo, deixeble de Chet Baker. Jo ho veig un tresor. I si el gust acompanya, segur que la resta de temes fluirà per la necessitat de gaudir d’inefables belleses.