No és el primer any que ho veig, però sí que és la primera vegada que ho porto a la reflexió perquè em sobta: trobar-me al migdia un grupet d’infants ben petits dinant en un bar ara a l’estiu en època de casals. Dic que ja ho havia vist altres anys però potser llavors quedava més separat, almenys per a mi, l’espai bar restaurant de l’espai més d’esplai, si volen. Segur que s’hi hauran trobat i potser també els xocarà o no. Entenc que es vulgui separar l’educació formal de la no formal i per això s’opti per dinar fora d’un recinte educatiu o que potser sigui més pràctic i econòmic, que tampoc no ho sé, demanar pressupostos a diversos bars i, apa, adjudicar el servei de menjador al millor postor. Però que volen que els digui, em crida l’atenció –i molt– que nens tan petits, a més, dinin al bar on hores després, ben tard a la nit, tindrà lloc, per exemple, la discussió de qui no accepta l’hora de tancament i fa la gran cridòria perquè porta, com dèiem abans, alguna copa de més. Ja em poden dir antiquada i puritana i tot el que vulguin. I ves, potser sí que ho soc. Certament ho fan en un espai exterior, la terrassa, diríem, de l’establiment en qüestió, però no per això em deixa de cridar l’atenció.
I no em fico pas amb els bars, que han de viure, ho sé, com tot negoci, sinó amb les ments pensants públiques o privades que organitzen aquests casals i decideixen que els infants dinin en un bar. No disposen de cuines centrals, o d’espais o d’empreses que fan menjars i te’ls porten? És que surt tan bé de preu que serveix per reduir costos per a les famílies, que ja dic que no ho sé? És que a les famílies els sembla d’allò més normal i la rara, repeteixo, soc jo?
