Amb la derrota de la Triple Aliança a la I Guerra Mundial, es desintegra l’Imperi Otomà: Turquia tindrà noves fronteres i dues de les potències guanyadores controlaran de facto l’Orient Mitjà. La Societat de Nacions estableix tres Mandats administratius: el francès, amb Síria i el Líban, i els Mandats britànics de Mesopotàmia amb l’Iraq, i el de Palestina, els actuals Israel, Palestina i Jordània. Aquest darrer és una regió amb forta influència històrica de les tres grans religions monoteistes: jueus, musulmans i catòlics. Per això i en resposta a la demanda sionista de crear un Estat a la regió, el Govern britànic fa pública la Declaració Balfour.

El paràgraf que citaré ens permetrà de recordar quina era l’oblidada intenció inicial: “El govern de Sa Majestat veu amb bons ulls l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu i farà tot el possible per assolir aquest objectiu, entenent que no es farà res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, o els drets polítics de què gaudeixen els jueus a qualsevol altre país”.

Amb el temps, veurem com s’assoleixen només una part dels objectius. Milers de jueus aniran arribant doncs a Palestina mentre els locals s’ho miraran de reüll. La Palestine Royal Comission declara finalment que caldrà una partició en dos Estats.

Hitler annexiona territoris i n’expulsa i persegueix els hebreus, mentre el Regne Unit no facilita l’entrada al Mandat dels jueus que fugen de la Shoah i congenia, a més, amb la recentment creada Lliga Àrab. Sionistes radicals comencen llavors a atemptar contra interessos britànics i aquests acaben abandonant la regió l’any en què les Nacions Unides aproven una resolució que preveu dividir la part occidental del Mandat, l’actual Israel, en dos Estats: el jueu i l’àrab.

No està de més recordar quina era, de nou, la intenció. Però res d’això passarà i el 14 de maig del 1948 Israel proclama la seva independència, començant immediatament la guerra àrab-israeliana. El mateix dia de la retirada britànica, tropes dels països veïns intenten, sense èxit, envair Israel. Aquest anirà agafant llavors més territori del previst en el pla de partició i colonitzarà territoris palestins... fins avui mateix. Comença la Nakba, amb l’èxode de 750.000 palestins.

Ironies de la Història, amb el bàcul dels EUA i amb la incipient reacció d’alguns països europeus, avui veiem com Israel intimida a la mateixa ONU que va permetre que s’establís com a Estat, veiem com no només no permet la creació d’un Estat palestí, sinó que va expropiant-los les seves terres, fet que propicia l’aparició de grups terroristes com Hamàs o Hezbol·là que actuen per la causa palestina i que són a la vegada el pretext dels atacs hebreus a Gaza i més enllà.

Com un estúpid peix que es mossega la cua, vaja.