La nit de Reis era i és de llarg, la nit més màgica i esperada per a la mainada. Aquells dies els Reis sembla que eren els únics que s’aventuraven a passar ports i muntanyes amb torb, gel i vents glaçats. Els Reixos (tal com se’ls coneixia en alguna parròquia) anaven fent camí per tal d’arribar puntuals amb la cita que any rere any tenien amb la canalla de les nostres valls. Melcior, Gaspar i Baltasar repartien il·lusions i potser alguna mica de carbó als entremaliats.
Avui en dia els podem veure en una desfilada ben lluminosa per les principals avingudes del país, però antigament no desfilaven ni feien cavalcades. En silenci, quan tothom era al llit, Ses Majestats seguint l’Estel Màgic, arribaven al país amb els seus cavalls, bé pel port de Fra Miquel (Envalira) o bé pel del Rat. Depenent de la meteorologia tardaven més o menys a arribar-hi, normalment segons les congestes que s’hi trobaven. Era un esforç titànic –fins i tot per a ells– poder arribar a Andorra en aquells hiverns glaçats d’abans. A casa nostra teníem una particularitat: el Patge Reial no passava a recollir les cartes, ja que no se n’escrivien, com que eren pocs al país, els infants ja sabien que els coneixien a tots i cadascun d’ells i com que els Reis eren mags, ja sabien que els hi portarien alguna coseta.
Aquella nit la mainada, tal com ara encara fan, havien d’anar al llit ben aviat, sopaven en família a la cuina, a la vora d’un bon foc, i després de sopar els padrins aprofitaven per explicar als seus nets les històries, vivències i records de quan ells eren petits. Entre història i vivència s’anava fent de nit i abans d’allitar-los, els feien sortir al carrer ben abrigats i en un primer moment la mainada no entenia ben bé per què els feien sortir. Els feien aixecar la vista al firmament estelat i els mostraven l'estrella que més brillava en aquell moment (normalment el planeta Júpiter): “Mireu, aquella és l’estrella que van seguint los Reis per arribar a casa. Ja venen los Reis!!! Ja venen los Reis, ja arriben los Reis!"
Imagineu-vos les seves carones innocents amb els ulls ben oberts i brillants d’il·lusió en veure aquell estel! Una vegada l’havien vist se’n tornaven cap a l'escalfor de la llar i abans d’anar a dormir deixaven als cavalls una mica de gra i aigua al balcó, conjuntament amb les seves sabates ben netes i lluents.
Aquella nit, màgica com era, era molt difícil d'agafar el son, però quan finalment queien ben dormits, les cavalcadures de Ses Majestats a poc a poc s’atansaven a totes les cases del poble tot parant-se a descansar i a menjar el gra que hi havia als plats i fins i tot algun cavall (en agraïment) deixava constància del seu pas amb una bona femada que deposava allà mateix. Mentre els cavalls es recuperaven del llarg i feixuc viatge, els Reis entraven sigil·losament a les cases per assegurar-se que tothom era ben dormit i quan n’eren certs, els hi deixaven al costat de les sabates i dels plats que els cavalls havien deixat ben nets, alguns regalets: algunes figues, unes panses, moltes nous, alguna unça de xocolata Jolonch o Viladás, i si aquell any havia fet bo i els Reis havien pogut passar per València, alguna mandarina o taronja, autèntiques delicatessen d’aquells temps!
En aquells dies era molt freqüent que els Reis demanessin secretament ajuda a les mares (ja que ells en aquells dies no donaven l’abast) i elles, amorosament, els ajudaven amb gran secret i estima, tot confeccionant alguna peça de roba que haguessin de menester els de la casa. No era dia encara que, la canalla ja estaven ben llevats i, esverats, corrien cap a la finestra o el balcó per veure que els hi havien deixat els Reis Mags d’Orient. Allà els pares ja els esperaven amb una palangana a la mà, perquè es rentessin la cara, ja que no podien veure ben bé els regals dels Reis si no ho feien.
Les emocions i la innocència eren les protagonistes d’aquell dia màgic de Reis a casa nostra, igual que avui en dia! Tant debò que la màgia i la il·lusió d’aquestes tradicions no s’apaguin mai.
Passeu un molt bon dia de Reis!
