Fins ara, res: pelacanyes, globus inflats d’aire, amb moltes ínfules però ja veurem quin futur. Ni youtubers, ni influencers, ni coaches ni creadors de continguts. Moltes pretensions i poca xixa el que hem aconseguit atreure fins ara. Hauríem d’apuntar a la caça major. Com l’emèrit. Això sí que és solidesa. L’emèrit i la fundació dipositària de la fortuna que garantirà el pa i el dolce far niente de la progènie dinàstica. Pasta reial, pasta real, pasta gansa. Acumulada laboriosament al marge de l’ofici mentre es viu de l’erari públic, és a dir, dels pressupostos generals de l’Estat, és a dir, dels impostos pagats religiosament (velis nolis) pels ciutadans. Ara, la pretesa fundació és la manera de fer transferències de patrimoni sense passar per caixa. Tot molt ètic i estètic. Molt edificant. Molt propi d’un excap d’Estat. Molt patriòtic.
Ara bé, des del punt de vista andorrà, atreure’l seria un win-win, un ple al cinc. O al deu. Per a nosaltres, pel cop publicitari de robar-li la peça als poderossíssims Emirats. Quina campanada!
Se l’ha de saber seduir: miri (ex)majestat, que quedaria a un saltet de no res de Sanxenxo, miri quin aeroport tan rebonic que tenim aquí, que vostè ja no està per a aventures bàrbares i millor s’estalvia els llargs i cansats vols intercontinentals. L’aeroport veuria incrementada la seva activitat, que hi ha malpensats que la veuen mústia. Pel que fa als habitants d’aquestes contrades, tan règia presència ens revestiria amb una capa de glamur: s’imaginen el tràfec de personatges de la premsa del cor, incloent-hi reialesa en exercici o en daurada jubilació?
Visca la monarquia. I nosaltres, que la paguem.
