Una de les frases que més em repetien de petit era, “no escarbonyis el foc que si ho fas, et pixaràs al llit”, o el que seria el mateix, no juguis amb el foc que és cosa seriosa. Encara no coneixia el mite de Prometeu, el qual no només es va dedicar a jugar amb les brases, sinó que va anar més enllà i va robar el foc als Déus. Zeus, enfurismat, el va estacar en una columna, i cada dia una àliga se li menjava el fetge, que li creixia durant la nit. I no només això, també es va cuidar d’enviar Pandora al seu germà, la qual tenia una gerra –una caixa– on hi havia tancats tots els mals de la humanitat. És prou conegut quin va ser el destí de la caixa.
Malgrat aquestes amenaces i aquests càstigs tan horribles, els humans no tan sols no hem prescindit del foc, sinó que de tant en tant ens agrada fer-lo jugar. Un joc que, sens dubte, ens va permetre que el poguéssim dominar. De fet, la torxa olímpica, que ja ha encetat el periple que la durà des d’Olímpia fins a París, ens ho recorda. El foc que transporta de relleu en relleu encendrà el peveter que mantindrà encès el foc sagrat fins que s’acabin els Jocs Olímpics d’enguany.
Fa quatre anys, al poble d’Alàs, ningú es pensava que prenent les oportunes precaucions –o el que seria el mateix, seguint unes normes– jugar amb foc resultaria tan agradable. Tenien el referent de la declaració de les falles del Pirineu com a patrimoni de la humanitat. La Unesco els recordava que les falles i la festa del foc que les envolta no són cap broma. Els veïns d’Andorra els mostraven que podien fer rodar el foc com volien, i només calia trepitjar un poble fallaire per descobrir amb quin orgull ho vivien durant tot l’any. Però com qualsevol infant quan comença, no n’hi ha prou a imitar el que fan els més grans. A Alàs li calia jugar-hi tot sol i així saber el pa que s’hi donava.
Com que la iniciativa s’ha mostrat prou encertada, aquest any van decidir anar una mica més enllà i recuperar un ball que també s’havia perdut, el ball Pla. Un cert nombre de veïns del poble encara el recordaven i fins i tot en mostraven fotografies vestits per a aital ocasió. El cas és que la vigília de Sant Joan, un cop ja encesa la foguera amb les restes de les falles, i amb l’engrescament de la fita aconseguida, els veïns d’Alàs es van demanar si ballar també es podia considerar com una mena de joc. La resposta del públic assistent, que es va afegir a la dansa amb delit, els va donar la millor resposta possible.