Sempre m’ha molestat l’ús del terme addicció en relació amb l’ús dels dispositius electrònics.
En primer lloc, l’addicció o les addiccions reals són situacions complexes i que no es poden menystenir. Les persones que les pateixen, justament en pateixen de veritat i, per aquesta raó, sovint mereixen més la nostra simpatia que la censura.
També cal dir que la majoria de les addiccions solen ser comportaments solitaris per essència. D’un punt de vista més filosòfic que mèdic, ens podem plantejar si la persona afectada entra en una relació simbiòtica entre el seu propi estat amb les seves mancances i necessitats, i el fenomen de la seva addicció particular. Aquesta, si més no a principis del procés, li aporta quelcom que faltava a la seva existència. Només més tard venen mal dades. Com que som entitats bastant complexes, l’estat de cadascú és allò que és i diferent de l’estat dels altres: la relació amb l’addició també ha de ser singular, una lluita en solitari.
Per contra, l’ús i l’abús de les pantalles és, en la gran majoria dels casos, un comportament social que requereix la intervenció i la presència d’altri. Si tots els nostres interlocutors en una certa xarxa social ens fan un ghosting col·lectiu i no responen als nostres missatges, de ben segur que ens sentirem rebutjats i ens desconnectarem d’aquella xarxa. Va de la mateixa manera en els jocs en línia, quan sovint el fet de jugar contra (o amb) altres humans proporciona una part important de l’al·licient de cada joc. Un participa en tal xarxa o juga a tal joc concret perquè s’hi troba els coneguts. Per definició, es tracta d’un comportament social i ja no solitari.
En el que sí que podem estar d’acord és que el terme addicció comporta una connotació negativa molt significativa. Quan s’ha optat per fer servir aquest vocabulari pel fet de trobar-se enganxat a les pantalles, hi ha una intencionalitat clara per qualificar cert tipus d’ús dels dispositius. També podem pensar que, fent servir aquest terme, aquells que el fan servir es volen distanciar del fet desagradable, brut o socialment poc recomanable a què estan fent al·lusió. És com si ens diguessin: “No, nosaltres no ho faríem mai”.
La realitat, però, és tossuda. Els dispositius electrònics i les xarxes de telecomunicacions existeixen, i hi ha moments i llocs en què els farem servir tan sols perquè són el recurs més pràctic per resoldre qüestions molt reals de la nostra vida. Hem de quedar amb uns amics? És probable que amb un Whats ho tinguem resolt en menys d’un minut. Després, quan els tinguem físicament davant, ja farem servir altres mitjans més tradicionals per comunicar-nos: hi parlarem. Necessitem avisar algú d’alguna cosa, tot i saber que ara mateix no ens podrà atendre perquè està fent una altra cosa? Cap problema, amb un simple missatge de correu electrònic, el nostre destinatari estarà avisat i ho podrà llegir quan acabi allò que té entre mans. Tots fem servir aquests recursos, de la mateixa manera que posem l’aire condicionat al cotxe quan fa calor a l’exterior. Potser ens pot agradar poc des d’un plantejament filosòfic pseudoluddista postmodernista, però som éssers –suposadament– dotats de l’ús de la raó i a l’hora de la veritat anem a allò que ens resulta pràctic.
Fer servir els dispositius i les xarxes en el moment que toqui és una cosa. Fer-les servir a tota hora i sense control és una altra. Sens dubte, hi ha un equilibri que podem buscar entre ambdós extrems. Però, en quin punt es pot establir aquest punt mitjà? Trenta minuts d’ús per dia? Seixanta? Per cercar-ho, la societat com a conjunt necessita trobar la manera de fer les valoracions pertinents. Però la societat té la seva inèrcia: evoluciona sobre dècades. L’ús massiu de les pantalles tan sols té una dècada. A la societat, li ha faltat encara temps per arribar a un consens. Hi arribarà, sens dubte, tot i que encara queda una mica de camí.
Mentrestant, aquell que estigui lliure de tot pecat, que tiri la primera pedra.