El següent article, que hem titulat L’alcoholisme i el seu gran impacte en les famílies, no ha estat escrit per mi, ja que, afortunadament, no he hagut d’enfrontar l’alcoholisme en la meva família. El meu pare el que va beure –i molt de tant en tant– va ser coca-cola, i la meva mare, cafè una vegada al mes. Aquest testimoni ens ha arribat a través d’una persona del grup de famílies que prefereix mantenir-se en l’anonimat, que en el text anomenarem Maria. Ens ha cedit la seva història perquè mitjançant l’associació Projecte Vida la publiquem amb motiu del Dia Mundial Sense Alcohol, que se celebra avui. 
“Hola, em dic Maria, tinc 35 anys i recordo perfectament la primera vegada que vaig comprendre que l’alcoholisme no afecta només la persona que beu. Quan era petita, em resultava difícil entendre per què algunes nits casa meva es transformava en un camp de batalla.
Em vaig adonar que l’alcoholisme de la meva mare afectava tota la família. La convivència a la llar es va tornar inestable i jo vaig arribar a tenir sentiments constants d’ansietat, por i vergonya. La malaltia de la meva mare generava un ambient de mentides, evasió i negació, en el qual m’adaptava per supervivència nua i crua. Em vaig veure obligada a assumir responsabilitats prematures, fins i tot em vaig arribar a sentir responsable de la malaltia de la meva mare, fet que va fomentar una codependència i desgast emocional, i una acumulació de ferides profundes que van ser difícils de sanar i, fins no fa gaire, encara no tenia curades.
Però el pitjor no era això. La realitat més dura era veure com la meva mare s’autodestruïa.
En les converses que he tingut amb més famílies que participem en els grups d’ajuda mútua de Projecte Vida, tots solem actuar de la mateixa manera: al principi, ajudar, parlar i buscar solucions. No obstant això, l’alcoholisme no és una cosa que simplement es pugui detenir per voluntat o per amor, és una malaltia que requereix tractament i ajuda professional. El dolor de veure com, malgrat els esforços, la persona continua caient en el mateix patró esdevé molt dolorós. Aquest patiment va acompanyat del  silenci, que desgasta cada membre de la família i, en molts casos, genera cansament, ressentiment i fins i tot ràbia i empipament envers el mateix malalt.
A banda del dolor que un porta a dins, també hi ha una càrrega social. Les famílies ens enfrontem a l’estigma i aquest és el motiu pel qual no puc signar aquest article amb el meu nom. La meva família és molt coneguda a Andorra i els preocupa la reacció que pugui generar-se entre els lectors. Encara que a mi m’agradaria parlar obertament, el meu pare no ho entendria perquè la societat tendeix a jutjar ràpidament. Al final, les famílies acaben aïllant-se per por de ser etiquetades o pel fet que no es comprengui la complexitat del que vivim. Els nens, en particular, poden sofrir assetjament o sentir vergonya a l’escola, la qual cosa els porta a una solitud dolorosa. I altres familiars i amics, encara que volguessin secundar, moltes vegades no saben com ajudar o temen involucrar-se en aquesta situació tan difícil.
Després de tants anys vivint de prop l’impacte de l’alcoholisme, ara comprenc com és d’essencial buscar ajuda externa. Les famílies no haurien d’enfrontar soles aquest camí tan complicat. Existeixen grups de suport per als qui tenim familiars amb problemes d’alcoholisme, com els de Projecte Vida, que ofereixen un espai de contenció i guia també per als que, com jo, hem caigut en la codependència. Buscar ajuda es torna imprescindible per a no perdre’s un mateix mentre intentem salvar l’altre.
L’alcoholisme en la família és una realitat que sovint s’oculta i que molts vivim en silenci. Però fer visible aquest problema és crucial perquè els altres sàpiguen que no estan sols i que hi ha maneres per rebre suport i sanar. Encara que l’alcoholisme sigui devastador, crec que existeixen altres formes per reconstruir la pau i l’estabilitat, tant per a un mateix com per a la família.
I ho hem d’entendre, ja que l’alcoholisme no és una falta de caràcter, és un trastorn complex que afecta tant el cos i la ment com les relacions personals. El seu impacte va més enllà de qui el pateix i  afecta intensament tota la família.
Gràcies de tot cor a Projecte Vida pel suport i la comprensió que m’han brindat. La seva ajuda ha sigut fonamental per trobar fortalesa i esperança en aquest camí tan complicat.”