La definició simpàtica d’aleteig és el de la papallona o de l’ocell i és fascinant per als humans. Dits animalons es mouen lliures esvoletegant per l’aire delicadament. Volen. Però aleteig en català és una paraula amb significats diversos. Per a nosaltres, per als humans, pot ser dolent. Perillós. Mortal. Concretament l’aleteig ventricular és una sèrie de contraccions ràpides que afecta la dinàmica circulatòria i que pot ser mortal si no es tracta amb rapidesa.
I aleteig, segons la Cristina Canut, és un aleteig de sentiments en forma de diaris íntims, construïts com si fossin nines russes amb ficcions dins de ficcions. Són diaris personals que connecten i que interactuen. On l’escriptura es construeix entorn a diferents vivències, pensaments i personatges. Tots relatats en primera persona. L’autora juga amb destresa amb el temps. L’avui. L’ahir. Fa quatre mesos. Fa vint anys. El desembre del 1944. O tres anys més tard. I els primers paràgrafs de l’avui de la pàgina 9 es tornen a produir fil per randa en l’avui de la pàgina 111. Cent pàgines més tard, l’entrellat s’il·lumina.
La Clara, professora de literatura francesa al Lycée Comte de Foix, divorciada i amb dos fills adolescents als quals adora, explica amb pocs filtres el seu dia a dia. Les seqüeles de la seva malaltia, les seves frustracions, els seus anhels, les seves pors i inseguretats, les seves il·lusions. El seu present es veu alterat per la irrupció d’episodis del seu passat. La lectura i la producció literària són els nexes que la tornen a connectar amb el temps de la innocència, de les il·lusions i dels projectes quan era estudiant a París. Temps de felicitat amb l’amiga Charlotte, d’un amor foll amb en Luc i d’una sentida convivència amb Gustave, un catedràtic d’Història a La Sorbona, republicà espanyol i antic membre de la Resistència francesa.
El present de la Clara s’embolcalla a Arans i al Lycée. Amb d’una banda les vivències tranquil·les i còmodes amb la Sofia i el Joan, els seus fills, la seva germana i confident Magda, la seva mare i les seves companyes del Lycée, i d’altra banda els records dolorosos i les lluites amb un pare distant que la menysprea i un exmarit, en Carles, amb qui no té cap mena d’afinitat ni empatia.
I és que tots els personatges de la novel·la tenen la seva complexitat.
Els diaris amb els relats en primera persona que es van superposant ens permeten percebre les cabòries, les foscors, les llums i els pensaments més íntims de la Clara, d’en Luc i fins i tot de la Marie, perseguida pels Nazis i a punt d’infantar el desembre de 1944.
Com un trencaclosques la novel·la conté trames dins de la trama que el lector i la lectora han de compondre. L’avui a Andorra, a Tolosa i a París, i els ahir vint anys enrere a París i a Tolosa i durant el final de la Segona Guerra Mundial a França, a Bèlgica i a Andorra. Es superposen l’avui amb drames familiars, amb els alts i baixos de la vida i les alegries retrobades i els ahir amb la vida estudiantil a París tenyida d’amor, d’amistat i d’intel·lectualitat i amb la barbàrie, la resistència, els passadors, els fets i les llegendes urbanes i els americans alliberadors del terror nazi. Pàgina a pàgina llegim com s’entrellacen la ficció amb la puresa de l’amor, el drama i les misèries humanes amb els fets històrics.
L’originalitat d’aquesta novel·la rau a més en la convivència lingüística entre el català i el francès. La llengua catalana dels diaris de la Clara, d’en Luc i de la Marie es barreja amb delicadesa i pertinença amb la llengua francesa de les cites que introdueixen cada un dels relats i dels poemes d’autors francesos com Baudelaire. Genial.
Gràcies Laurence per a regalar-me aquesta novel·la que m’ha apassionat tant.