Al món s’utilitzen al mateix temps –la xifra varia d’acord amb la font consultada– uns quaranta calendaris diferents. Conforme al xinès som en l’any de la serp, 4723. Si agafem l’islàmic, al 1446. En canvi, si ens alineem amb el maia –ja ens corregirà algú millor informat– al 5128, que marca la fi de baktún, un període de 144.000 anys. Aturant-nos al gregorià, és clar, 2025. I fent números comptant a partir del dia que Milei va assumir la presidència argentina, any II de la Motoserra.
També és el període en què el seu govern –el premier del país alguna cosa devia tenir a veure– va promulgar una llei que regulava l’accés a prestacions per discapacitat a partir d’una gradació que a molts no va deixar-nos indiferents. Qui redactés el text legal –imaginem que amb l’assessorament i l’autorització d’algú altre–, va establir uns barems que classificaven les persones amb diversitat funcional destacable com a “idiotes”, passant per “imbècils”, i acabant amb “dèbils mentals profunds, moderats o lleus”, segons el cas. Que ningú no s’equivoqui: per bé que a posteriori la llei va ser rectificada, en primera instància rescatava una terminologia que en el seu ús tradicional sempre s’ha considerat ofensiva, i que encara que volgués desplegar-se amb tota la neutralitat del món –certes veus argumentaven que es tracta d’un lèxic psiquiàtric merament descriptiu–, a dia d’avui continua sent-ho. A veure, la sorpresa és més aviat relativa venint d’un país on els ciutadans han optat per entronitzar un mandatari que s’ha dedicat, almenys des que li seguim la pista, a titllar els seus crítics d’idiotes, eixelebrats o mongòlics. Això sempre que no els posi –que pràctic– de fills de puta en amunt  o recorri al “concha de tu madre”, que queda bé a tot arreu. O que ha proferit qualificatius de l’alçada d’“imbècil” al Papa Francesc, quan assegurava que el pontífex era el representant del maligne a la Terra. En aquest context, dèiem, hem de congratular-nos que el nom d’ANDIS (Agencia Nacional de Discapacidad), no fos escollit pel gloriós cap d’Estat –si per ell fos, de ben segur s’hauria decantat per una fórmula més de l’estil d’Agencia Nacional para Cosas de Subnormales, o quelcom en la línia. 
No serà perquè Argentina no hagi tingut descendència insigne al llarg de la història, com per exemple Alejandra Pizarnik, Mercedes Sosa, Quino o Leopoldo Lugones. Però mira, havia d’arribar “Yo-soy-el-león” a enterbolir la il·lustre nòmina. Ara, que potser sí que l’ha encertat, sense voler: li ha donat sentit a l’ANDIS, fundada per atendre gent que ho necessita, i els ha trobat feina allà als membres de la rècula d’espatllats que no saben fer res més que riure-li les gracietes, al rei de la selva.