A començaments d'agost el canal de televisió portuguès RTP transmeté el curs d'una exposició pública sobre artesania ceramista lusitana que tenia lloc a Barcelona. Un bon nombre de terrissaires convidats a la capital catalana treballaven a la vista del públic. Excel·lents mans, les d'aquests obrers de les arts populars i mantenidors de la cultura tradicional, que tornejaven i modelaven potser per contradir l'horripilant procés del llibre La caverna, obra corprenedora basada en la vida real del paer terrissaire del més famós dels escriptors portuguesos contemporanis: José Saramago.
Ves per on, aquests catalanets parents nostres, veïns culturals nostres des d'abans de les Homilies d'Organyà han fet un espai entre els seus envitricollats problemes identitaris i es munten un tinglado de cal Daixonses per honorar l'artesania. Si mundialment es reconeix l'art de fer plats i olles de terrissa, això bé deu voler dia alguna cosa, oi?
Ací, al Principat, només n'hem tingut un, de terrissaire: l'Isidre Planes, molt bon artesà que preparava les terres per decantació, tornejava, emmotllava, decorava i coïa als seus forns, abastint de bella obra utilitària les sis parròquies. La família Planes tenia el costum de batejar els seus fills hereus amb el nom d'Isidre, de manera que es fa molt difícil calcular des de quan la nissaga Planes fou activa en l'especial món de la ceràmica popular. El duet Isidre i Planes apareix en els llibres de comptes de la Germandat de Sant Sebastià i en els llistats d'accionistes de la Mútua Elèctrica també.
Un servidor, tot just arribat a les Valls desitjades, i parlo de més de mig segle enrere, va fer la coneixença d'un Isidre de cal Terrissaire. Un xiquet molt eixerit que em mostrà tot cofoi un bé de Déu, la caseta del carrer Cavallers on havia treballat fins feia ben poc el seu pare. Dues plantes on hi havia hagut l'estable, la quadra de l'imprescindible ruquet i de la pastera d'argila. No era un fang qualsevol, no, sinó el que recollia al costat del riu d'Auvinyà, molt ferruginós i que amorosia amb el fang del torrent de Bellestà, a l'Alt Urgell. Pujant un esglaonat de fusta en tisora s'arribava a l'obrador on es trobava el torn les xícares dels òxids, la galena i les engalbes. També el cossi per donar el bany de cobertura, lleixes encara repletes de terrissa a punt de coure, plats i olles, sí, i moltíssimes andròmines més, des de beneiters a palmatòries, des de càntirs a gibrells i orinals.
Em contà l'Isidret que tot i que el seu pare intentà muntar una factoria, la que realment feu marxar de debò va ser una mena de bòbila dalt de la muntanya, amb forn i basser per a l'aigua que captava d'un rec per dessota la bòbila, una canal pendent fins a peu de carretera, on fins a començaments del segle passat hi havia l'oratori de Sant Eloi, patró dels traginers. Després més a l'engròs i amb personal vingut de les terres de Lleida, els Pijoan i els Silvestre, aparià una bona bòbila al Prat Gran, on actualment hi ha el parc infantil. També l'hagué de tancar. No podia competir amb el material que venia de baix. No per la qualitat, que prou que en tenien  les seves rajoles i maons, sinó pels baixos preus. Finalment, en concedir-li Correus espanyols la plaça de carter deixà ben entristit això de la terrissa. Mentalment encara el veig: un home de cara escardalenca, sempre pulcrament vestit, cofat amb una gorra, seriós i de poques paraules.
No fa pas gaire temps, en unes obres públiques a la part antiga de la callissa aparegueren unes ruïnes, les del forn moruno que havia estat del nostre terrissaire. Aparegué la notícia de la troballa en la nostra premsa: alegria cultural pública, indiferència de les modernes ments enlluernades per absurds Tobotroncs i mountain bikes.
No es pot assenyalar ningú perquè a quasi tot arreu s'ha menystingut la terrissa artesanal. Quasi a tot arreu se n'ha anat a fer punyetes un ofici fins fa poc ben arrelat. En un tres i no res ha desaparegut de les cuines el que durant segles va ser imprescindible: olles, tupins, morters, cassoles, soperes, plats i tasses i un infinit etcètera. Se substituí la terrissa pel Duralex i la sospitosa porcellana industrial, per l'alumini, per l'acer inoxidable, i la casa Roca omplí els quartos de bany d'arreu.
Sembla ahir que veia dalt del seu carret, i tirant les regnes d'un animal de quatre potes anant cap a casa. La vivenda-botiga de dessota les arcades del carrer Major de la Seu d'Urgell, d'anada o de tornada dels seus dominis a la sortida de la ciutat vers les valls andorranes, els coberts on s'allotjaven els torns de roda i tot el que necessitava per treballar. Al fons i a la dreta de l'esplanada de les basses d'aigua, el forn, enorme artefacte que en el seu ventre de foc coïa durant tres dotzenes d'hores el treball de sis mesos, i presidint la terrisseria, el nostre amic, el bon Armengol, que sempre em reservava un raconet per coure les meves terracotes. De tant fer anar la roda a cop de peu se li espatllaren les cames. Hagué de deixar de tornejar i morí, crec, de melangia.