La notícia va caure el dia sis de novembre: la imatge de sonar que es donava per segur que corresponia a les restes de l’avió d’Amelia Earhart era, en realitat, tan sols un grup que roques en el fons de l’Oceà Pacífic, a gairebé cinc quilòmetres de profunditat. La disposició general de les pedres feia pensar molt a la forma d’un avió amb la seva carlinga principal i l’ala. Malauradament, un dron submarí va confirmar que es tractava tan sols d’una formació natural i no de les restes d’un avió caigut l’any 1937.

No és la primera vegada que es presenten notícies de la suposada troballa de les restes de l’exploradora americana, i sens dubte tampoc serà l’última. Però, per què existeix tanta fascinació per esbrinar-ne el destí final i explicar-ne la desaparició mentre feia la volta del món?

Durant els anys 30 les tècniques de l’aviació no eren tan desenvolupades com avui en dia. De fet, es podria dir que els avenços tecnològics durant la II Guerra Mundial van participar en la millora de la seguretat del transport aeri, tant pel que fa a la fiabilitat de les màquines com a la precisió de la navegació. També cal dir que la zona geogràfica del Pacífic es va cartografiar millor durant el conflicte. Abans d’això, perdre un avió o un navegant de superfície en aquesta regió constituïa a penes una notícia. Tan sols vuit anys abans s’havia perdut el també famós avió Southern Cross en el desert de l’oest d’Austràlia durant un dels primers vols a través del Pacífic. En aquella ocasió també es van produir dos morts, no de membres de la tripulació d’aquest avió sinó d’un altre que es va fer servir per intentar-los trobar.

Des del moment de la desaparició de Amelia Earhart, el fet que es tractés d’una dona va ajudar en fer créixer l’interès del públic per la notícia. De fet, es pot notar que en realitat es tractava de dues persones desaparegudes: l’aventurera i propietària de l’avió, però també el seu navegador masculí, el Fred Noonan. La pilot era una dona que formava part d’un cert cercle cosmopolita de Nova York gràcies, cal dir-ho, al fet de trobar-se entre les poques dones que eren aviadores. Havia participat en altres esdeveniments relacionats amb l’aviació. A més, estava casada, però defugia activament el paper tradicional de la muller que es quedava tancada a casa mentre que el seu marit sortia i es cuidava dels seus assumptes. Per tot això, sens dubte es podia veure com un ídol de la dona alliberada del seu temps.

En aquest context, la seva desaparició en condicions misterioses als controls del seu avió no van deixar de causa una impressió i van arribar a ser la font de diverses teories conspiracionistes. S’ha arribat a dir que, en realitat, Amelia Earhart havia sobreviscut a l’accident i havia mort de fam al cap d’unes quantes setmanes, abandonada en una illa deserta mentre veia passar vaixells que mai acudien als seus senyals de socors. Una altra versió àdhuc fa intervenir les forces militars del Japó, que en aquella època començaven a apropar-se a les illes del nord d’Austràlia. Segons aquesta teoria, Amelia Earhart hauria estat capturada i morta durant la detenció. Fins i tot circula una fotografia que, se suposa, retrata l’aviadora entre un grup de persones que treballen en el moll d’una d’aquestes illes. Es tracta d’una imatge poc clara i que es pot interpretar de diverses maneres.

Un altre factor que haurà participat en aquest fenomen social és la fascinació que sovint tenim per la desaparició de qualsevol aparell en mig d’una mar immensa i sense deixar rastre. També va ser així pel malaurat Vol 370 de Malaysia Airlines. Quan s’han produït morts, l’interès popular és encara més fort. Avui, gairebé noranta anys després dels fets, encara s’està intentant trobar les restes de l’avió Lockheed Electra de l’americana. El Pacífic és, però, un espai immens i que té tota una sèrie de racons que els humans encara coneixem poc. Potser, un dia, els trobarem tots tres: l’avió, l’Amelia i el Fred. De moment, però, el misteri persisteix.