Si hi ha un tema recurrent per excel·lència per aquestes contrades és, sens dubte, el de l’avortament. Fa anys i panys que se’n parla, però no hi ha manera d’assolir una solució mínimament digna, tot i els informes d’experts que han aparegut no se sap d’on, han acabat en un calaix i mai més se n’ha sabut res. En aquesta legislatura, semblava que finalment era el moment escollit, però la cosa s’allarga i s’allarga sense final a la vista. De fet, tinc la impressió que arribarem al 2027, fins i tot s’haurà aprovat l’acord d’associació –ara potser he anat massa enllà– i encara estarem amb aquest tema enquistat.
Resulta del tot insuficient, en els anys que estem, l’aposta governamental de despenalitzar-lo, però no legalitzar-lo. Personalment no soc partidari del ja clàssic avortament “lliure i gratuït”, sinó que la sanitat pública se n’hauria de fer càrrec en els tres supòsits que tots coneixem, i en els altres casos a passar per caixa. Però a Andorra sempre es considera que els nostres problemes els han d’arreglar els altres. Si el copríncep episcopal i la Santa Mare Església no ho veuen clar, doncs res, li encolomem les dones que volen exercir aquest dret als catalans, que per això hi són, i llestos. Això sí, els hi direm on poden anar i els pagarem l’excusió cap a Barcelona, perquè no ens puguin dir allò que no fan res perquè només els rics s’ho poden permetre. I qui dia passa, any empeny. Ha arribat l’hora de ser valents, agafar el toro per les banyes i assumir com a pròpies totes les realitats, encara que no ens agradin, i posar les condicions perquè les dones puguin avortar al país d’una vegada. Les excuses ja no valen, no es pot demorar més.
