El cap de Govern, en el Debat sobre l’orientació política del Govern, va citar l’anècdota sobre menjar i discutir d’Habermas. Segons la historieta, el filòsof li diu a un alumne que demana d’interrompre un debat per anar-se’n a esmorzar: “Discutir és més important que menjar”. Espot, que no sembla un lector assidu del filòsof alemany, interpretà al seu mode la moral de la frase; perquè no es tracta de discutir de qualsevol manera, com tampoc endrapem sense normes. Cal veure, per tant, què i com es discuteix.
Habermas, en un discurs que va pronunciar a Kyoto el 2004, insistia que una de les tasques dels intel·lectuals és “millorar el lamentable nivell de discurs de les confrontacions públiques”. La seva proposta era evitar el cinisme, utilitzar els mots per descobrir realitats i no per amagar intencions i actuar per crear noves realitats.
A manca d’intel·lectuals influents més propers, la responsabilitat de millorar el lamentable nivell de discurs és dels que discuteixen; i qui té més responsabilitat és qui inicia el debat. De la qualitat de la intervenció inicial dependrà la de les interaccions posteriors. No és qüestió d’habilitats retòriques: és evitar el cinisme i fer un bon ús dels mots sense trampes.
El balanç, molt personal, que m’he fet del DOP és que va ser una mena de Jocs Florals, com aquells que sota el patrocini del Consell General organitzava el Cercle de les Arts i de les Lletres als anys 70 del segle passat.
L’Englantina d’or era un dels premis d’aquells Jocs. Sens dubte, en el Debat d’aquest any, l’Englantina d’or li correspon a Espot, la qual cosa és normal, ja que és el primer que parla i ja sabem que “qui pega primer, pega dos cops”, té coneixement dels dossiers i és un mestre del sofisma. Crec que poc importa qui va merèixer l’accèssit. L’interlocutor preferit del cap, Cerni Escalé, ben segur que no. Coneix la mètrica, sap fer unes quantes (poques) trampes retòriques i sap dissimular algunes de les seves intencions, però està molt verd, li manca ritme i agilitat per participar amb èxit en uns “jocs florals” trucats des de l’origen.
Una llàstima, perquè un dels temes que es va suscitar, el del creixement, pagava la pena de tractar-lo a un nivell més rigorós, però no va ser possible, Espot, armat de la seva retòrica intransigent va boicotejar el debat, caricaturitzant les propostes dels oposants.
Els premis Nobel d’economia Amartya Sen i Joseph E. Stiglitz han escrit molt sobre les diferències entre desenvolupament i creixement. El desenvolupament té unes components qualitatives d’equitat, repartiment de la riquesa, accés a serveis públics, llibertats, democràcia, respecte als drets de treballadors i d’immigrants, protecció del medi ambient, mentre que el creixement només és un número (el PIB) amb unes limitacions que amaguen: malbaratament de recursos, desigualtats, explotació humana i pèrdua real de riquesa.
El narcisisme d’Espot li impedeix discutir sobre el desenvolupament sostenible amb temperància. Ell, per tal d’emportar-se el trofeu –l’Englantina d’or– forçà un Debat maniqueu, confonent i ignorant els conceptes de creixement i desenvolupament i les seves relacions causals; així, va tenir la pocavergonya de qualificar les moratòries dels comuns afins a DA com a bones, mentre que les moratòries que proposa l’oposició generarien problemes socials i pobresa.
“Aquest any és un any de roselles/l’any que ve pot tornar a ser de blat”, escrivia Teresa Fons Solé, guanyadora dels primers Jocs florals juvenils de 1971. Llavors, el repartiment del blat no preocupava. A Espot, tampoc.
