Aquesta setmana passada ha sigut intensa. Hem pogut gaudir de l’enorme talent andosí gràcies al festival Andorra Crea. Artistes consolidats i molt talent jove ens han proposat espectacles estimulants per passar l’estona o per anar-hi pensant. Però l’espectacle més gran d’aquesta setmana era fora de les nostres fronteres. Cap dels nostres creadors podria imaginar una obra tan brillant com aquesta. Quin guió, quins girs, quins actors.

Un espectacle així només pot venir de la meca de l’espectacle banal i d’un nou artista conceptual que s’assembla a la mascota del Mundial de futbol del 1982.

Segur que l'han vista, però, pels pocs que no, la meva vocació de servei em porta a escriure la sinopsi:
La crisi provocada pels aranzels imposats per Donald Trump ha sacsejat els fonaments del comerç global i ha deixat un rastre d’inestabilitat financera arreu del món. Empreses de sectors clau han patit caigudes dramàtiques, i els mercats han respost amb por, inestabilitat i una volatilitat impròpia d’economies que presumeixen de solidesa.

Els analistes han corregut amunt i avall intentant explicar el caos, mentre els polítics, amb la boca plena de paraules buides, prometien estabilitat. Però darrere de les cortines del despatx oval, el veritable espectacle està en marxa. I com a tota gran funció, hi ha herois, traïdors i, per descomptat, espectadors incauts que no saben que també formen part de la trama. 

Però, i ara ve el millor, una pròrroga anunciada pel mateix Trump, amb què ajornava l’aplicació d’alguns aranzels clau ha disparat els índexs borsaris. De sobte, el que ahir era pànic es va convertir en eufòria. Les mateixes empreses que s’ensorraven fa vint-i-quatre hores tornaven a brillar als indicadors electrònics dels parquets.

Mentre la gran majoria d’inversors i empreses veien amb impotència com els seus actius perdien valor, alguns privilegiats van aprofitar la informació abans que fos pública. Van comprar en el moment de màxim pànic i van vendre després amb guanys espectaculars. Aquest enriquiment fulgurant no és fruit de l’astúcia, sinó de la corrupció encoberta que permet que uns pocs juguin amb avantatge dins d’un sistema que es creu just.

Aquest fenomen no és nou, però cada vegada és més descarat. Les regles del joc només s’apliquen als qui no poden canviar-les. I mentre les institucions financeres fan veure que investiguen, el temps juga a favor dels culpables, que ja han canviat els diners per actius segurs o els han fet desaparèixer en paradisos fiscals.
Perquè en aquest món, quan l’estupidesa i la malícia es donen la mà, qui sempre guanya és l’avarícia. I l’avarícia, ens agradi o no, és avui el veritable motor del món.

Vagin a comprar crispetes que hi haurà segona part.