Fa molt temps vaig trobar una frase que m'ha servit més d'una vegada, sobretot per entendre que no sempre, per no dir pràcticament mai, podem tenir el control sobre les qüestions que la vida ens pot presentar. La frase no la recordo de manera literal, ni tampoc de qui era, però el concepte és més o menys aquest: "l'excés d'esperança restringeix la teva activitat i augmenta la frustració quan allò que esperes no s'esdevé".
En el moment que la vaig llegir vaig sentir gairebé com si m'hagués trobat una revelació mística. Per què? Doncs perquè va fer que m'adonés que està molt bé fer les coses, el que sigui que cadascú decideixi fer, tant en l'àmbit personal com professional, però no hauríem de donar-hi massa importància, sinó seguir amb el nostre dia a dia. Justament per evitar que l'excés d'esperança del qual parla la frase ens bloquegi i faci que això que estem esperant que succeeixi es converteixi en l'únic tema que es mou dins del nostre cap. Al cap i a la fi, el que hagi de venir, vindrà, i la major part de les vegades no podrem fer res per evitar-ho, tant per al bo com per al dolent.
I com en aquestes dates en les quals el calendari torna a començar de zero i solem cometre l'error de suposar que la nostra vida farà un gir radical de la nit al dia, ens oblidem que el més important radica en una cosa molt simple: la nostra quotidianitat. Demà serà un dia més per al que sigui que hàgim planificat començar o acabar, però només això. L'1 de gener no porta ni canvis còsmics, ni màgics, ni miraculosos, tot depèn de nosaltres. Llavors, intentem, per una vegada, evitar caure en la temptació d'esperar a l'1 de gener o a l'inici d'un trimestre per fer alguna cosa, o a qualsevol dilluns per començar una dieta o algun canvi que necessitem. Els canvis sempre succeeixen el dia més especial de tots: demà. És igual quan llegeixis això o quan t'ho plantegis, sempre el primer pas pot ser demà mateix. I quan ho facis, no t'ho pensis tant, simplement fes-ho i oblida-te'n. I demà torna a fer-ho, fins que es transformi en una rutina, o fes-ho una vegada i deixa que el que hagi de passar, passi. Perquè pensar més del necessari pot omplir-te d'esperances infundades, o pot fer que et passis d'idealista i acabis posant el llistó massa alt, i aquí és on tornarà a aparèixer la frustració, perquè simplement sentiràs que el que sigui que hagis fet, no ha sigut suficient. I així, la cursa darrere de la pastanaga serà interminable. I podria estar bé, si és això el que vols, al cap i a la fi, en aquesta cursa tots estem en el mateix asfalt, i tots tenim un sol parell de sabatilles, però no t'oblidis d'una cosa: les soles no són eternes i es gasten molt més ràpid del que et pots imaginar.
