L’esquerra sempre guanya. Però no perquè guanyi sempre, no, sinó perquè sempre juga amb el tauler decantat cap al seu costat. Ho dic naturalment per les legislatives franceses de diumenge. El Nou Front Popular, aquesta esquerra dialogant, civilitzada i desmemoriada que celebrava la (suposada) victòria cantant 'La Internacional', esgrimint el “No pasarán” i aprenent-se a correcuita 'L’estaca', com si estiguéssim al 1936 o al 1939 o al 1975 i no al 2024, i com si no haguessin existit mai els 66 milions de morts que el comunisme real va provocar només a Rússia –la xifra la dona Solzhenitzyn a 'Arxipèlag Gulag', però vostès segur que tenen xifres més fiables–, aquesta esquerra esguerrada, deia, exigeix el 'dret' a governar perquè va guanyar les eleccions, diu. Vaja, vaja. Com el PP de Feijoo, potser, que va quedar per davant del PSOE a les últimes generals espanyoles amb una diferència en vots i en escons molt superior a la del Nou Front Popular? Els corifeus i llepaculs de Sánchez no s’han cansat de repetir que guanya qui aconsegueix formar govern, ni que sigui pactant amb colpistes catalans, hereus del terrorisme basc i populistes de tots els colors, i no qui obté més vots ni més diputats, on vas a parar. Però sembla que això només val quan és l’esquerra la beneficiària. El que serveix per a Espanya, a França és tot el contrari: és l’esquerra antisemita, anticapitalista, il·liberal, euroescèptica i orgullosa del Gulag i dels seus 66 milions de víctimes qui 'ha' de governar perquè va obtenir 'tretze' diputats més que l’Ensemble de Macron (182 per 168) i, atenció, tres milions de vots 'menys', tres, que l’Agrupació Nacional de Le Pen. Si tingués la vareta màgica, creieu-me, us concediria el que us mereixeu: una bona dosi de Mélenchon. Llàstima que Macron serà el vostre Sánchez. I ara canteu 'La Internacional'. Els milions i milions de víctimes del comunisme estaran orgullosos de vosaltres, revolucionaris de pa sucat amb oli.