Dilluns vinent, ja ho hauran llegit o escoltat, el ple de l’Ajuntament de la Seu aprovarà el pressupost, gràcies a l’acord entre Compromís i la CUP. Marquen tres prioritats: habitatge (qui podria discutir-ho?), futura residència per a la gent gran i hospital. Aquest, si m’ho permeten, se situa per damunt: necessites un sostre, però més necessites salut per sostenir-lo i aixoplugar-t’hi, i cal preveure la vellesa, però abans s’hi ha d’arribar, cosa que no tens garantida.
És un equipament tan essencial que el ciutadà difícilment pot entendre que es muntin picabaralles polítiques al seu voltant, que no es parli amb una sola veu i –després de processos de diàleg raonats per arribar a un consens en aspectes com la gestió– no remin tots a favor, amb la força i sintonia d’una galera romana (per buscar una imatge). Cal decidir el millor model de gestió –els arguments dels qui apunten que hauria d’aixoplugar-se sota el paraigua de l’Institut Català de la Salut ens sonen molt assenyats, però deixem parlar els experts, això sí, sense eternitzar-se en taules que es reuneixen per decidir la data de la futura reunió i vuelva usted mañana– i després utilitzar tota l’artilleria per defensar-lo i aconseguir-lo, a totes les instàncies on la Seu, la comarca, estigui representada, tingui veu. Independentment dels colors i interessos particulars. Perquè, quin interès més gran que garantir la igualtat en el dret a la salut dels alturgellencs? Tots hi acabem passant, abans o més tard.
En aquest tema, i en tants altres, els nostres representants polítics han de ser kantians, estan obligats a moure’s pel pur imperatiu moral, pel sentit del deure. Res més.
