El president d’Assandca qualificava l’altre dia Andorra “com una olla”, de manera que “la pol·lució es queda a dins”, en un context d’una menor qualitat de vida, com un dels arguments que explicava que l’afectació creixent del càncer entre la població. Aquesta definició em va fer pensar de seguida en un lloc digne de veure de l’Àfrica: el cràter d’ Ngorongoro, un immens volcà inactiu farcit d’animals amb unes grans parets als seus costat que dificulta el trànsit de les espècies, de manera que la majoria viuen sempre en aquest espai. En el cas dels lleons, provoca un elevat grau de consanguinitat, amb les conseqüències que això genera per la salut i la supervivència d’aquests animals, que, això sí, tenen menjar per donar i per vendre.
Em diran que Andorra poc té a veure amb Ngorongoro i és cert, però aquesta afirmació me’ls va fer relacionar. No sé si som una olla o no, però el que sí que és cert és que les afirmacions sobre el càncer són si més no per aturar-se a pensar. Segons un estudi nord-americà, un 60% de la població estarà afectada per aquesta malaltia el 2030. Amb el fracàs de la unitat de radioteràpia, molta gent adinerada del país s’estima més anar frontera avall, com en d’altres casos, i tractar-se en un centre que ofereixi més prestacions que aquí. No sembla una solució escaient, però també és cert que disposar d’una infraestructura sanitària de primer nivell en un país tan petit com Andorra és complicat. En aquest punt, el Govern haurà de trobar el punt just d’equilibri entre donar un bon servei sanitari al ciutadà i dimensionar una infraestructura que sigui útil als malalts cada cop més creixent d’aquesta malaltia.