Després d’un nou triomf de Trump, aquest personatge “amb diagnòstic”, segons l’exministre Benazet, els esperats bons resultats d’Alternativa per Alemanya (AfD) no fan sinó confirmar l’onada favorable d’un dels dos extrems ideològics a Europa i al món que ha vingut per quedar-se, almenys durant un temps, perquè ja sabem que la política són cicles, i, per tant, tot el que arriba, se’n va. La primera conclusió és que no hi ha un 21% de nazis al país més important d’Europa, i que si no es pot deshumanitzar un col·lectiu pel seu origen tampoc per la seva opció a les urnes.
Una segona conclusió és que en política el pitjor que pots fer és autoubicar-te en possessió de la bondat. I això és precisament el que ha fet una bona part de l’esquerra, en una allau d’ensucrament evangelitzador perillosament semblant a l’estratègia que els nostres pares es van haver d’empassar dels altres. Això ha provocat un rebuig, sobretot dels més joves, que fugint d’això han anat a parar a l’altre extrem, perquè al mig no hi han trobat res que valgués la pena.
Menció especial mereixen els anomenats discursos d’odi, l’etiqueta malvada que la correcció política li ha penjat a l’extrema dreta, que efectivament, en fa, sobretot en referència als immigrants, però no és pas l’única, ja que des de l’altra banda reben turistes, propietaris o empresaris, tots ficats dins del mateix sac amb l’excusa que contra els poderosos tot s’hi val. I ja no parlem de la caça de bruixes a determinades minories nacionals.
En aquest context, s’ha optat pel que es coneix com a cordó sanitari o, el que és el mateix, aïllar el que consideres perillós, una política que ja s’ha demostrat fracassada, perquè d’aquesta manera regales la meitat del terreny a l’adversari, mentre qui ho fa, que és plural, s’ha de repartir entre uns quants l’altra meitat. Un pla sense fissures.
