Com és conegut per les informacions periodístiques que se’n van fer ressò, fa pocs dies es van reunir alts càrrecs dels governs d’Andorra i Espanya per tractar, principalment, de les comunicacions entre ambdós països, tant les aèries com les viàries i les ferroviàries. L’opció de l’arribada del tren a Andorra des de Catalunya ha anat guanyant espai mediàtic els darrers anys, sobretot d’ençà que el govern de la Generalitat va encarregar un estudi tècnic de viabilitat d’una hipotètica ampliació de la línia ferroviària des de Puigcerdà fins a la Seu i a Andorra. Associacions defensores d’aquest mitjà de transport, a banda i banda de la frontera, s’hi han posicionat clarament a favor. Es tracta d’una proposta amb un termini d’execució no pas immediat, ans al contrari. Tanmateix, començar-ne a parlar és el primer pas, imprescindible, per arribar algun dia a convertir la idea d’avui en realitat del demà.

Als anys trenta del segle passat, un home amb visió de futur, l’enginyer Lluís Creus i Vidal (Barcelona, 1904-1990),  ja va elaborar l’avantprojecte El ferrocarril de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, amb el qual va obtenir el premi Agell de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1936. Uns anys abans, el 1932, havia publicat una sèrie d’articles a la revista El Cadí, editada a la Seu per l’advocat Josep Maria Malagelada, en què desplegava una versió divulgativa del seu avantprojecte amb un títol lleugerament diferent: El ferrocarril econòmic Seu d’Urgell-Puigcerdà. L’adjectiu econòmic venia explicat pel fet que l’avantprojecte optimitzava al màxim les despeses i fugia de les obres de gran lluïment. Tot i ser fill d’una família de Vilanova i la Geltrú, Creus i Vidal era un enamorat del Pirineu, on practicava l’excursionisme i l’esquí de fons. Cal recordar també que va formar part de l’equip per a la construcció de la primera central hidroelèctrica d’Andorra.

Ha transcorregut gairebé un segle i l’avantprojecte de Lluís Creus encara no ha passat del paper a l’execució pràctica. El més calent continua essent a l’aigüera. En qualsevol cas, se’n torna a parlar, de la unió ferroviària de la Cerdanya i l’Alt Urgell, amb la continuació fins a Andorra. En parlen també els qui s’ho miren amb escepticisme, tot recordant que la via fèrria en qüestió hauria d’enllaçar amb la que uneix Puigcerdà amb Barcelona, una infraestructura centenària, colossal quan es va construir a les primeries del segle XX, i tanmateix deixada de la mà de Déu des de fa decennis. El viatge en tren Puigcerdà-Barcelona triga a fer-se actualment més de tres hores, de tal manera que és fàcil comptar el temps que s’hauria d’invertir sortint d’Andorra. En canvi, els partidaris del tren posen la seva esperança en el compliment dels compromisos del govern espanyol pel que fa a la modernització de la línia, amb el desdoblament de via entre Vic i Montcada i Reixac i la millora substancial de la resta, amb la qual cosa, afirmen, el temps de viatge entre Andorra i Barcelona se situaria per sota de les tres hores.

Potser pel fet que al lloc on visc, la Seu, no ens arriba el tren, sempre m’he sentit atret per aquest mitjà de transport. I el fet cert és que, sempre que n’he fet ús, m’hi he sentit còmodament transportat. Per tant, soc un ferm defensor de l’ampliació fins a Andorra de la línia ferroviària que puja de Barcelona a la Cerdanya. Tot i així, no ignoro els enormes obstacles que hi ha pel mig. Diguem-ne que, de moment, em limito a somiar. Per cert, més d’una vegada he pensat que la Seu seria un escenari ben adient per a aquell micro-conte de Pere Calders titulat L’exprés: “Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. Doncs això.