Ens reconeixereu de seguida. Mireu-nos bé. Som aquests que passegem a poc a poc, fent temps, com si estiguéssim arribant massa d’hora a una cita. Embadocats, voltant pels carrers coneguts mirant enlaire, cap a façanes de cases on potser un dia havíem viscut. Fa dos o tres dies que estem de vacances i encara no ens ho acabem de creure. El temps, sempre tan garrepa i tan escàs, se’ns ha estirat com un xiclet i per fi podem dedicar-lo a fer les coses que de veritat ens importen.
La casualitat vol que aquests dies una de les persones que m’estimo molt hagi sigut mare una mica massa d’hora i ella i el seu bebè, el petit Àlex, estiguin ingressats a la maternitat del Clínic, a Barcelona. Me n’hi vaig i tot és emoció. L’emoció de veure una criatura tan petita lluitant i sortint-se’n i una bona amiga convertida en mare, amb aquella carona dolça i estranya, gairebé sobrenatural, que se’ns posa a les dones quan acabem de parir. Ens estimem, amb l’amiga, ens cuidem, i veiem com al seu petit nadó, dins d’una incubadora, unes mans expertes el cuiden nit i dia perquè tiri endavant i arrenqui el primer tram de la seva vida amb força i salut.
Torno cap a la Seu i visito la meva tieta, que fa uns mesos viu a la residència d’avis de la llar de Sant Josep. Com que vaig anar a l’escola pública i no hi estic acostumada, aquelles monges amb hàbit i aquella proliferació de sants per tot arreu els primers dies m’impressionaven una mica, però ara que ha passat el temps em desperten una tendresa, una seguretat i una pau interior important. Les monges, vestides de negre, i les cuidadores, vestides de blanc, cuiden els ancians amb dedicació, tendresa, abraçades i rialles i els ajuden a enfilar el tram final ben acompanyats.
Penso en la fragilitat humana. En la falta que ens fa a tots tenir gent disposada a cuidar-nos. En alguns anys de la vida, els centrals, si tenim sort i la força ens acompanya, encara ens en podríem mig arribar a sortir sols, però a la part inicial i a la part final, quan som molt petits i quan som molt vells, ens trobem sempre a les mans dels altres, sols no ens en sortiríem i algú ens ha de cuidar. De vegades pot cuidar-nos la gent que ens estima però, quan les cures que necessitem són massa exigents, ens calen mans expertes, les mans sàvies i bones de persones que han decidit dedicar la seva vida professional a cuidar els altres. No els ho podrem arribar a agrair mai prou. Haurien pogut fer moltes altres coses: especular a la borsa, obrir una sabateria, fer-se Tiktokers, estudiar metafísica, però han decidit dedicar-se a cuidar malalts, infants, vells. Els admiro i els ho agraeixo tant que no ho sé ni dir.
Surto de les institucions sanitàries i me’n vaig a fer unes tapes amb un parell d’amics a veure si m’esboiro una mica. Parlem del Palanca i de Tor, de la política, de les barrabassades que fan alguns excompanys de feina, de la vida, ves. L’amiga ens explica que la seva filla, l’Ariadna, estudiant de primer d’Infermeria, aquest estiu en lloc d’anar-se’n, què sé jo, a ballar a Eivissa, se’n va a fer un voluntariat amb una associació mèdica a Ghana. Quedo bocabadada. Quina noieta! Que ningú em vingui a criticar el jovent d’avui en dia que li llenço una croqueta per sobre!
Torno a casa i el meu home, que se n’havia anat al casament d’uns amics a Alemanya, m’explica que un dels convidats, Stephan, un professor de formació professional, com que fa més de vint anys que és funcionari a Suïssa, l’Estat suís li dona dret a agafar-se sis mesos d’excedència pagada. Els agafarà i en dedicarà quatre a fer un curs per fer de pallasso voluntari als hospitals. Em trec el barret i em poso una rialla immensa a la cara. No està tot perdut, i ara! El món és ple fins dalt de bona gent. Celebrem-ho. I els que en tingueu, bones vacances!