Els amants de la novel·la negra sens dubte gaudiran de la novel·la L’ànima separada del cos, una joia de llibre recentment publicada per l’editorial Medusa, obra d’Eva Arasa Altimira a qui ja coneixem per l’èxit de Cossos estranys i Les oliveres i altres paisatges perduts. Amb un estil impecable que recorda La Mort i la Primavera i Quanta, quanta guerra... de la immortal Mercè Rodoreda, L’ànima separada del cos ens parla de la crueltat humana i de la traïció, de l’assetjament escolar i de la força dels records, de les bruixes i dels professors d’història, dels assassinats i de l’amor. 
Oi que us ha passat que comenceu a llegir una novel·la i de seguida se us fa aparent que en sortirà una pel·lícula genial? Tal vegada el guió tindrà una seqüència lleugerament distinta que el llibre, però l’embrió de la nova vida en potència ja hi viu.  Tan sòlida és l’estructura de la trama, tan gràfica és la precisió dels detalls del paisatge urbà i humà, que la pel·lícula ja existeix, la veus. Això no significa pas que les bones novel·les es fan pel·lícula (com si el setè art fos la seva transfiguració, el setè cel, el paradís dels llibres), mentre que les dolentes es queden per sempre condemnades a l’existència ombrívola en paper sense ni tan sols merèixer una il·lustració i un pensament transformador d’artista gràfic.  Hi ha llibres de molt mèrit, també a casa nostra, que no són pas imatge, només paraula. No m’imagino ningú portant al cine Cartes mortes de David Gálvez, perquè m’entengueu (tot i que tal vegada algú em sorprèn). Fins i tot novel·les amb aparentment més acció clarament situada en un entorn concretíssim, com per exemple, Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio i el clàssic Borís I, rei d’Andorra, de l’adorat Antoni Morell, requereixen un esforç especial d’imaginació per traslladar-los mentalment a la pantalla. 
Quant a L’ànima separada del cos, el film ja hi viu de la mateixa manera com de vegades hi ha poemes que no poden no esdevenir una cançó, que neixen per ser cantats. Apostaria que no és cap casualitat: tots recordem que el teatre i el cinema sempre han estat dues grans passions de l’autora, i fa uns anys llegíem amb avidesa la seva contraportada a El Periòdic d’Andorra dedicada a recomanacions cinematogràfiques, però tan viva és aquesta sensació que ens sorprèn. L’enquadrament central de Calidea i la Dama de Gel, amb la sílfide amagada al coll del cavall, rebent l’aigua que brolla de la font. Un pla panoràmic del centre d’Escaldes fet des de dalt, potser des d’un helicòpter, amb els personatges diluïts en l’entorn, llunyans, petits, perduts. Un gran pla general encara més llunyà, que engloba tot Andorra, tots els llocs on passen els fets, des dels prats de la Farga fins a la pleta de Tarter. Aleshores, ens tornem a apropar més i més fins a centrar-nos en un gall daurat, el gall de la rotonda al costat de l’edifici de l’Obac. Baixem per l’avinguda Carlemany fins al Clot d’Emprivat. I així successivament, fins que la successió d’imatges no desemboqui en una narració estil Tarantino. Per si la tesi no queda clara, fixeu-vos que l’edició fins i tot està proveïda de banda sonora: la llista de cançons de la pàgina 253, la playlist de L’ànima separada del cos. 
No us perdeu aquest llibre, ple de suspens, extremadament intel·ligent i ben fet. Ja mai no pujareu els graons del vell cementiri d’Escaldes sense estremir-vos, ja mai no deixareu d’estimar a les que foren acusades de bruixeria sense sentit ni fonament, ja mai no veureu el conjunt escultòric d’Àngel Calvente i Philippe Lavail amb els mateixos ulls.