Recordeu la visita que ens va fer la prestigiosa psiquiatra Marian Rojas l’any passat? I la d’aquest any, fa quinze dies? La primera va tenir lloc a la sala Prat del Roure i la va emplenar sencera. És més, centenars de persones, jo entre elles, ens vam quedar a les portes. La segona va tenir lloc al Centre de Congressos, i perquè no passés el mateix que l’any anterior, s’havia de comprar una entrada (solidària). Pocs minuts després de posar-les a la venda, però, ja havien volat totes.
Les seves conferències són un èxit allà on va, així com els llibres que escriu o els pòdcasts  que grava. També és veritat que hi ha professionals que la qüestionen, però això ja és un altre cantar. La realitat és que cada vegada la coneix més gent i que les coses que explica desperten interès social, com per exemple l’addicció a les pantalles. 
Tots sabem que és un tema recurrent i molt polaritzat. Hi ha persones que en defensen les nombroses aplicacions a la vida quotidiana, i n’hi ha d’altres que en critiquen la doble cara que tenen: les conseqüències que pot comportar-ne el mal ús.
Ho veiem dia rere dia, passejant pel carrer es veuen cotxets que no només passegen infants de dos o tres anys, sinó també mòbils curosament instal·lats davant dels seus ulls. Als restaurants veiem pares que peixen el menjar als fills perquè aquests tenen els dits ocupats amb l’aparell. I la llista segueix.
Està bé? Està malament? Els pares fan el que poden, alhora que tots intentem adaptar-nos als canvis vertiginosos de la revolució tecnològica del segle vint-i-u. Però tot plegat fa pensar que no sabem fins a quin punt són perilloses les noves tecnologies, sobretot per als més petits de casa, que avui en dia aprenen a obrir l’aplicació de YouTube fins i tot abans de parlar, i que normalitzen des d’edats primerenques el fet de tenir un mòbil als dits diversos moments al dia.
La doctora Rojas sap molt bé quin és el perill que hi ha darrere de l’aparell, i en fa difusió a diferents plataformes i a través de conferències com les d’Andorra. El que explica ella és que els vídeos ràpids, les xarxes socials i les plataformes de streaming són com una droga i que ataquen els mateixos circuits cerebrals de recompensa i satisfacció a com ho fa la cocaïna, per exemple, o que impedeixen el correcte desenvolupament del cervell en els infants i adolescents.
Crec que ens hem de prendre aquest tema més seriosament del que ho estem fent, tant a l’escola com a casa, però sobretot a casa. L’escola ajuda a adquirir els coneixements necessaris per moure’ns pel món, però on realment adquirim els valors, les actituds i els costums és a casa. 
El principal problema, però, és que no només els nens pateixen aquesta dependència a les tecnologies, sinó també els adults. I si els més petits veuen els pares enganxats a la pantalla, més pendents del que passa al mòbil que d’ells, com aprendran a fer-ne un bon ús? I si els donen el mòbil quan encara no són capaços ni de menjar sols, com esperen que es comportin al sopar de Nadal uns anys més tard?
De qui és el problema, doncs, dels petits o dels grans? I qui en pagarà les conseqüències?
Tot plegat fa que em pregunti: ens falta informació o ganes d’obrir els ulls? M’agradaria creure la primera, però les mesures que ha adoptat Catalunya en referència als mòbils a les aules i els nombrosos efectes nocius de les xarxes socials que es retransmeten a les notícies em fan dubtar. La informació la tenim, ara bé, crec que hem d’escollir el camí “difícil”, aquell en què, si el nen o nena plora o es mostra nerviós o nerviosa, no donar-li un mòbil per distreure’l o silenciar-lo. És més, ja no crec que depengui del que digui o no digui la Dra. Rojas, sinó del sentit comú, perquè aquestes distraccions “fàcils”, aquests silencis “automàtics”, tenen doble cara i, a la llarga, els pagaran cars tant pares com fills.