Fa tot just una setmana que aterro d’un dels viatges més emocionants de la meva vida. He tingut la sort de visitar Cuba, un país sorprenent, alhora que desconcertant. Però d’això ja en parlaré en una altra ocasió. Del que m’interessa parlar avui és de la meva experiència a la Eictv, la Escuela Internacional de Cine y Televisión, altrament dita la Escuela de todos los mundos.
Aquesta prestigiosa escola –avui amb clars signes de decadència, no us ho negaré– fou fundada l’any 1986 de la mà del periodista i escriptor colombià Gabriel García Márquez, del poeta i cineasta argentí Fernando Barri i del realitzador cubà Julio García Espinosa. El centre, situat enmig del no-res, és una espècie d’illa dins de la mateixa illa. És un indret fascinant on el sistema pedagògic es basa a portar professionals de prestigi i en actiu. Això facilita que els coneixements adquirits estiguin actualitzats constantment. Un model que, al meu parer, hauria de ser aplicat en qualsevol centre d’estudis.
Però més enllà del seu sistema educatiu, el que realment ha resultat profitós ha estat conviure durant dues setmanes rodejat de companys i professionals vinguts d’arreu disposats a compartir experiències i coneixements. El primer dia de classe ja ens ho va advertir la professora: aquest és un espai on, si hom és capaç de mantenir-se amb la ment oberta, els aprenentatges poden multiplicar-se de forma exponencial i ser molt més enriquidors del que podem arribar a imaginar. I us puc assegurar que és del tot cert. A la mateixa velocitat que les llibretes d’apunts s’omplien veloçment de notes, idees, projectes, referències o nous punts de vista, l’ànima ho feia d’emocions, sensacions i alegria.
Si les hores de classe han estat d’allò més profitoses –per cert, he oblidat dir que el curs tractava sobre festivals de cinema i els nous models de negoci de la indústria audiovisual–, les hores fora de l’aula també es convertien en un pou de coneixements sense fi. L’aïllament del que us parlava abans t’obliga a estar en contacte constant amb els companys i a compartir les vivències o problemàtiques de cada projecte. Però més enllà de parlar de festivals, estableixes una sèrie de vincles personals que ni el temps ni la distància seran capaços d’esborrar.
Han estat, en fi, dues setmanes intenses a molts nivells i caldrà temps per anar paint tanta informació. Però ara toca tornar a la realitat i posar-se a treballar per nodrir els projectes que toca encarar a Andorra de tot allò que m’he endut de la màgica illa cubana.
