La feina del polític sovint és més complexa del que es creu en un primer moment. A vegades tendim a simplificar-ho i veiem només alguns debats, sovint estèrils, i com es tiren els plats pel cap els uns als altres. La feina del polític és d’una responsabilitat molt gran, els escollim perquè ens representin i ens governin, perquè prenguin decisions en nom de tots, també aquelles que no volem prendre.
Igual que el periodista ha d’explicar el que hi ha i el que és important i no només el que la gent vol llegir, escoltar i veure, el polític també ha d’adoptar mesures incòmodes, algunes de les quals bona part de la població no en vol sentir a parlar. És el cas de la reforma de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, i especialment la vinculada al sistema de pensions. Ja fa massa temps que està sobre la taula i que diversos estudis i experts alerten que cal fer-hi alguna cosa, perquè d’aquí a relativament pocs anys no tindrem fons per fer front a les jubilacions. Augmentar les cotitzacions, allargar l’edat de jubilació, encarir el preu del punt o augmentar el factor de conversió, de manera que el que se’ns retorni en forma de jubilació s’equilibri amb el que hem aportat.
Aquesta legislatura fins i tot es va instaurar una comissió legislativa específica per tractar aquesta qüestió i adoptar mesures per perseguir la sostenibilitat del sistema. Es va fer perquè hi ha consens de tots els grups polítics que les decisions que s’adoptin sobre la reforma del sistema de pensions han de ser fruit del consens. Perquè saben que qui prengui la iniciativa hi té molt a perdre, són decisions que s’adopten en contra de la voluntat d’una bona part de la població, afecten les butxaques de tots i negativament. I per això mateix han de començar a treballar, perquè com més a prop de les eleccions s’estigui, més difícil serà prendre aquestes decisions. Han passat ja dos anys, i el més calent continua a l’aigüera.
