El mes que estem a punt de començar era un mes molt assenyalat pels nostres padrins, ja que homenatjaven els difunts honrant-ne la memòria. En una societat muntanyenca com ho era la nostra no fa tant, honrar la memòria i la història de la casa (dels que vivien allà i dels que ja havien traspassat) era primordial perquè connectava els presents amb els que els havien precedit.

El dia de Tots Sants, a totes les parròquies, s’anava a missa de bon matí i després s’acostumava a estar a casa tota la família reunida menjant castanyes (torrades o bullides), acompanyades per una autèntica delicadesa d’aquells temps: el vi ranci, que era el vi de dir missa i era considerat per tothom com a excel·lent. 

L’endemà, el dia 2, se celebra el Dia dels Difunts. Durant aquest dia es guardava silenci sepulcral a totes les valls en senyal de respecte i dol pels que ja no hi eren. S’acostumava a dir tres misses a totes les esglésies parroquials, misses de difunts, tot cantant la del migdia. Era l’Ofici de Rèquiem, del qual es feia una novena, i els homes a banda de cantar la missa de difunts en llatí, cantaven els Goigs de les Ànimes del Purgatori, que tenien aquesta tonada: “Oh mortals, i viadors!/ que tan olvidats viviu!/ a les Ànimes oiu/ que criden: Ai que dolor”. Aquells dies prenien especial protagonisme a les esglésies els tenebrosos quadres d’ànimes i els predicadors, que venien a parlar del Purgatori i de les penes que allí s’infligien als pecadors.

A la tarda, cap a les 4, les campanes de totes les valls tocaven amb molt de respecte a difunts, la gent es congregava a la porta de l’església i des d’allà s’iniciava el res del Sant Rosari en memòria dels difunts. Durant el dia, les dones de la casa ja s’havien encarregat d’escombrar i fer net i polit el vas dels avantpassats de la casa. Com que el Rosari acostumava a ser al mateix cementiri, era molt mal vist que una casa no es cuidés dels seus difunts; si alguna no ho feia, sovint passava escarni públic. 

La mort a la societat dels nostres padrins era tractada com una cosa natural, “tant natural era lo nàixer com lo morir”. S’anunciava al mossèn la defunció, i acte seguit el campaner tocava a difunts per tal d’assabentar-ne el poble. El dol es rebia a casa i es vetllava el difunt a la sala més gran. Tothom tenia una casa amiga (solia ser la del costat) i els veïns d’aquesta casa amiga anaven casa per casa anunciant la trista notícia i cuidant-se en tot moment de la casa del finat, a cuinar o bé cuidar-se de la collita si era temps. L’enterrament es produiria l’endemà de la defunció. Depenent de la classe social existien tres tipus de missa d’enterrament: de primera (cantada per tots els rectors del país), de segona (per tres) i de tercera (pel rector), o de pobre de solemnitat, que era resada pel vicari del poble. Tota la població acostumava a anar a l’enterrament per acompanyar la família en aquells moments tan durs. Al cementiri es rebia l’últim adeu dels veïns. La família rebia les darreres mostres de condol i els deixaven sols amb l’enterramorts per tal que es donés cristiana sepultura al difunt. Una creença molt curiosa que tenien els nostres avantpassats era que creien que la terra escopia els condemnats  (o les males persones) i el pobre enterrador s’havia d’esmerçar a fons perquè la terra quedés ben plana, ja que si no hi quedava es podria mal interpretar com a símbol de mala persona.

El gran folklorista Joan Amades ho recull així al Costumari Català (Vol V, pàg. 621): “A Andorra hom creu que la terra escup els condemnats i que quan els enterren al cap de poca estona surten a flor de sol. Quan hom anava a enterrar un difunt, els fossers procuraven deixar el sol ben llis, puix si la terra hagués pujat una mica, hom l’hauria cregut un pecador. En anar als fossars, hom tenia interès a observar el nivell de les fosses; si feien clot per efecte de la descomposició de les substàncies orgàniques, creien que les ànimes dels que hi jeien s’havien salvat”.