En aquest inici de la temporada estival quatre obres m’han dut a pensar en el final dels temps. La primera ha estat El cant de la sibil·la, d’Arianna Savall, posteriorment Pobres criaturas, d’Alisdair Gray, tot seguit Demasiado tarde para despertar, d’Slavoj Zizek i, finalment, Traginers de pulsions, de L’ERA. Associació d’Arts Escèniques. Pensar en el final dels temps en el nostre context històric i cultural no és gens estrany. Segur que els lectors també hi pensen de tant en tant, o no?
“Lo jorn del judici, parrà qui haurà fet servici” és la coda que torna. A cada estrofa es descriu el darrer dels dies de la humanitat en aquesta obra medieval. El cant és bell, solemne i amenaçador com les profecies. Ressonant entre les parets de pedra de la Catedral de la Seu d’Urgell és difícil evitar que marqui indeleblement les oïdes i els esperits dels presents. Per alleugerir el desfici, Savall, conscient que el final no és mai la fi, va interpretar un dels fragments del Llibre vermell de Montserrat, obra alhora medieval dedicada a les trobades dels pelegrins. Allà, l’esperança.
A Pobres criaturas passa de manera similar. Comparada amb la pel·lícula de Yorgos Lanthimos la novel·la aporta un canvi substancial al final, on Gray, postmodernista, posa en dubte tota la narració des de la veu de Bella Baxter, la protagonista. Aquest mecanisme converteix la seva vida en alguna cosa més que allò que vam veure al cinema. Qüestiona, a més, si la faula escrita pel seu marit és la història veritable o si, per contra, la seva veu és l’autoritzada. Fa dubtar el lector. A qui hem d’escoltar? A un testimoni imaginatiu en la narració de la maduració d’una ànima o a una ànima ja madura que ens explica la seva vida? On és el final d’aquesta història?
Žižek, per contra, va directe a la cosa. El seu assaig ens parla de la guerra a Ucraïna, de la guerra cultural entre conservadorismes il·liberals i liberalismes esquerranistes, de la malenconia paralitzant i de les exigències de les crisis presents i futures. Aposta per l’universalisme enfront dels integrismes i, evidenciant la crisi del model democràtic liberal, de les necessitats socioeconòmiques que presenta la crisi ecològica en marxa i que reclamen la transformació de la nostra societat i, per tant, del nostre mode de vida. Hi diu que la crisi és l’escenari per aquesta transformació.
I a Traginers de pulsions la dansa i la música contemporànies conviden a pensar en el ferro. A través dels elements propis de la dansa –ritme, moviment, cossos, espai mutant– L’ERA dona la seva interpretació del que ha estat el ferro a les nostres contrades. Jo hi he vist, en les energies desplegades durant vint minuts i que, a la darrera part, a poc a poc s’encongien en l’espai circular delimitat pels músics fins a la fusió dels oficiants, una crisi econòmica i social, un final. L’espectacle és una primera versió d’un de més durada i volada que es representarà al final de l’estiu. Coincidències i esperances.