Santa Mònica d’Hipona, mare de Sant Agustí, és una santa, paradigma de fe, paciència i perseverança. La vida de Mònica està molt lligada a la del seu fill. Les seves festes se celebren en dies consecutius, el 27 i 28 d’agost, respectivament. És la patrona de les dones casades, mares i vídues.

La història de Santa Mònica em captiva perquè és una dona forta i bondadosa, que no es doblega davant de les adversitats. Per això és una de les santes que més admiro. Recordo amb nostàlgia l’oració a Santa Mònica que cada nit pregàvem amb la meva mare…

Mònica neix a Tagaste l’any 332 i mor a Òstia l’any 387. Els seus pares la casen amb Patrici, un home de caràcter difícil, bastant més gran que ella. Tenen tres fills: Agustí, Navigio i Perpètua, als qui educa en la fe catòlica. Agustí, el primogènit, tan intel·ligent com dissolut, li porta molts maldecaps. Mònica no té una vida fàcil, però sempre confia en Déu i no es rendeix. Afirma: “Res no és difícil per a Déu, si tens fe i esperança”.

Mònica prega durant més de disset anys per la conversió d’Agustí i vessa moltes llàgrimes per ell. No defalleix en l’afany de conduir-lo cap a Déu. Res no l’atura. Fins i tot demana ajuda a Sant Ambròs, bisbe de Milà, que la consola amb aquestes paraules: “Ves-te’n en pau, dona!, ja que és impossible que es perdi el fill de tantes llàgrimes”. També Déu envia senyals en somnis a Mònica, li revela que el seu fill es convertirà i estarà “on ella és.”

Mònica és una mare valenta i decidida que no s’acovardeix per res. En una ocasió en què queda amb el seu fill per embarcar junts cap a Roma, ell la deixa plantada i embarca sense ella. Mònica, desconsolada, no dubta a seguir-lo.

Coneixem la vida de la santa gràcies al llibre Confessions de Sant Agustí. En aquesta autobiografia, escrita després de la seva conversió, el Sant relata el profund amor i admiració que sent per la seva mare: “cuidava de tots com si realment fos mare de tots i servia també tots com si hagués estat filla de tots”. També lloa el seu caràcter pacificador i conciliador: “sempre que li era possible se les enginyava per posar en joc les seves habilitats pacificadores entre qualsevol mena de persones que estiguessin en discòrdia”.

Quan Agustí sent la crida de Déu, pateix una profunda transformació i reconeix el que Mònica ha fet per ell: “si soc fill teu, de Déu és perquè em vas donar una mare així”. Agustí no solament abraça la fe catòlica, sinó que es converteix en sant i doctor de l’església. També Patrici i la sogra de Mònica s’apropen a Déu.

Un dels episodis més bells i commovedors de les Confessions és el que ha passat a la història com a l’èxtasi d’Òstia. En aquesta ciutat, esperant mare i fill per tornar a la seva terra, tenen una conversa en què eleven les seves ànimes cap a Déu i parlen de com serà la vida al Cel: “va succeir una vegada que ella i jo estàvem sols a l’ampit d’una finestra que donava al jardí interior de la casa que ens allotjava, allà prop d’Òstia, on érem, lluny del soroll de la gent. Preguntàvem tots dos, davant de la veritat present que ets Tu, quina seria la vida eterna dels sants, que ni l’ull va veure, ni l’oïda va sentir, ni el cor de l’home va concebre”.

Em commouen especialment les paraules i el gran amor que Agustí sent per la seva mare i la profunda unió espiritual entre tots dos. Mònica, pressentint la seva mort, li diu al seu fill: “Déu m’ha concedit més enllà de totes les meves expectatives…” És el seu testament espiritual. Agustí relata el decés de la seva mare amb un profund dolor: “En veure'm abandonat d’aquell consol que la seva persona em proporcionava, sentia l’ànima ferida, gairebé trossejada. La meva vida havia arribat a ser una de sola amb la seva”.

Que l’exemple d’aquesta gran santa ens ajudi a perseverar en la fe i a confiar en el poder de la pregària! Per a Déu no hi ha res impossible!