Des de fa dies que la tinc a la retina i no deixo de pensar-hi. La foto que cobreix l’acte que el cap de Govern va organitzar el 12 de març a Ràdio Andorra per –se suposa– reconèixer les persones vinculades a les associacions, entitats, clubs, federacions i ONG de casa nostra amb una menció per a les entitats que el passat 2024 havien celebrat un aniversari.
Quan vaig veure la foto vaig pensar que era un acte polític de Demòcrates per Andorra. Les primeres files ocupades pel cap de Govern, síndics, ministres, secretaris d’Estat, cònsols... a excepció de dues persones en cadira de rodes que, evidentment, si no es posaven davant de tot, no sortien a la foto, i el cap d’algunes persones integrants d’alguna de les associacions homenatjades.
Més que un acte d’agraïment a totes aquelles persones que de forma altruista i generosa es dediquen a ajudar els altres sense demanar res a canvi, es va tractar d’un acte d’autohomenatge. No puc estar més d’acord amb l’apreciació que de l’acte en fa la nota de premsa de Govern: “Un acte simbòlic”. Sí, però destinat absolutament a emplenar la vanitat dels polítics allí retratats. Fins i tot algun mitjà va qualificar l’acte de "bany de masses" a l’organitzador de l’acte. Un acte utilitarista. Ningú no els va poder dir que l’acte era del i per al teixit associatiu i que la imatge havia de ser una altra? On eren els comunicadors que treballen per al Govern, el salari dels quals es paga amb diner públic, de tots nosaltres? O potser només hi eren els del partit? Per què no es van adonar que aquesta no era la imatge per homenatjar una part de la societat civil organitzada? Crec que per pura vanitat. 
Una vanitat que s’ha establert entre la classe política actual, amb alguna honrosa excepció, però que des del Govern s’explota de forma extrema. Vanitat que s’expressa per trobar-se cada dia a la portada dels diaris. Vanitat pels aplaudiments en un acte (com el que avui tracta) o que li riguin les gràcies. Vanitat de qui no porta bé que, en acabar el seu mandat, caigui en l’oblit. Vanitat de qui vol deixar petja sí o sí. Aquesta vanitat esvaeix les bones intencions i les voluntats i fa que les decisions polítiques es deformin sota el prisma presumptuós.
Una acció i voluntat política que hauria d’estar inspirada per la generositat, condició que en els nostres dies escasseja. Una generositat que anteposa el bé comú per sobre dels interessos propis. La generositat dels que ens dediquem –o hauria de ser així– a la política en algun moment de les nostres vides, s’expressa en el compromís i l’acció del que es fa sense esperar agraïment, només el convenciment d’actuar intentant materialitzar el nostre compromís polític i per convicció. Fa molts anys la biòloga i oceanògrafa  Josefina Castellví m’ho va recordar: en aquest món estem tots de pas, i si d’alguna cosa ens podem penedir és de no haver pogut o sabut fer allò que desitjàvem. La generositat en política possibilita l’acord, produeix respecte entre opcions polítiques diferents i possibilita l’èxit de les idees per sobre dels interessos particulars. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a les idees pròpies i a les conviccions. 
Estem a l’era de la vanitat en política, de no fer cap pas, acte o acció, sense deixar testimoni gràfic encara que efímer i que ara es multiplica de forma exponencial pels algoritmes a les xarxes socials. No fem ni un pet que ja hem de sortir a les xarxes socials perquè es demostri que estem allí fent allò o això.
Seria desitjable que ens ho féssim mirar i que ens talléssim una mica abans d’utilitzar, diria, d’abusar, d’aquesta mala entesa forma de fer política en segons quins actes i deixar el protagonisme a les persones que de forma desinteressada dediquen el seu temps a millorar la vida dels seus congèneres. Amb menys vanitat i més generositat política aniríem força millor.