Veig a la biblioteca un llibre, L’art de callar, de l’abat Joseph Antoine Toussaint Dinouart. M’ho repenso i dic que serà el bon propòsit del 2025. De moment, jo tiro. Per exemple, davant un anunci de menjar per a mascotes que, contra el terme que acabo d’emprar, em commina a ser la millor “mare” del meu gat. Em sembla ridícul i lamentable, escric, buscant brega. La trobo, naturalment: una tal Flori sent commiseració per mi i tantes coses que em perdo a la vida no tenint sentiments maternals envers una coseta tan preciosa com un gat. Bona part de les subsegüents disquisicions sobre la salut mental de les dues intervinents són previngudament eliminades.
Servidora, que ho tinguin clar, perd l’oremus per felins (en Tom, més que cap, tot i tenir una altra mare), cànids i qualsevol altra criatura del regne animal. En cas de perillositat, a ser possible, en efígie. Però des de ben petita he tingut clar que m’estimava els gats de l’àvia, però la padrina és la padrina. I vaig plorar un dia sencer quan ens van atropellar el gos del tiet. Res comparable a si haguessin atropellat el tiet. També crec que tractar els animals com si fossin personetes a la nosta mida és un atemptat contra la seva dignitat, els denigra, perquè els despulla de la seva essència.
Ve a colació tot plegat per aquest dilema que es plantejava un dia per televisó, amb resultats esfereïdors: si la vida del meu gos i la d’una persona corren perill, a qui salvaria? Sols el plantejament ja és la demostració fefaent de com estem perdent el nord.
La vida humana, semblava assumit des de la Il·lustració (encara que ens ho saltem sovint), és un absolut moral, un imperatiu categòric. Quan la relativitzem en un context, la relativitzem en tots. Aleshores, justifiquem des de l’esclavisme a l’assassinat.
Ras i curt.
