Allà on acaba la lògica comencen els viatges amb avió. Tot i que semblin aparells miraculosos i misteriosos, al pilot i a la tripulació se’ls continua sentint amb interferències i sorolls cada cop que parlen per l’intèrfon. Sembla que t’estiguin donant explicacions des del segle passat quan són a pocs metres de tu. Diners a cabassos invertits en la navegació aèria amb la tecnologia més sofisticada a l’abast de l’ésser humà per acabar entenent millor el del McAuto preguntant si vols quètxup o mostassa a l’hamburguesa.
En un avió pot passar de tot. Fins i tot que explotessin les pròtesis mamàries de l’Ana Obregón o que l’actriu tornés en un vol amb una filla del seu fill que també és filla seva, un fet infinitament més increïble que la llegenda urbana de l’esclat de silicona. Això succeïa dins de l’avió perquè el procés abans d’embarcar requereix la mateixa paciència de qui escriu un haiku. Guardes de seguretat que et controlen fins a les celles mentre n’hi ha altres que, en canvi, són més permissius que el personatge de Jim Carrey a Mentider compulsiu. Això fa que hi hagi tantes diferències de criteri com els de l’àrbitre del camp i el del VAR en un partit de futbol.
En un control a Barcelona et fan treure les sabates que arriben al turmell però no la bufanda. A Ginebra conserves el calçat però no la bufanda. Has arribat allà sentint-te com una vaca bruna en el camí per ser vacunada contra la tuberculosi, la brucel·losi o per ser marcada amb un ferro roent. Quan finalment embarques sembla que hagis participat en l’Spartan Race i tan cansat com Odisseu després del seu periple i amb el risc, al contrari del rei d’Ítaca, que a la tornada no et conegui ni el teu gos.
Amb els avions res, però, és comparable amb l’intent del govern dels EUA d’esborrar a tots els documents del Pentàgon les referències a l’Enola Gay (un Boeing B-29), des del qual es va llançar la primera bomba atòmica. En el seu afany per eliminar tot allò que signifiqui diversitat i inclusió no sabien que Enola Gay Tibbets era la mare del pilot, Paul Tibbets. La seva neta ha dit que és vergonyós. Ho és, però també ridícul i una ximpleria pensar que el nom de l’avió feia apologia de l’homosexualitat. Els gestos fanàtics de Trump recorden el llibre El Conte de la Criada, de Margaret Atwood, aquesta distopia en què els EUA es convertien en una teocràcia ultraconservadora.
Cinc anys després de l’inici de la pandèmia queda clar que en aquest món hi ha un altre virus letal per al nostre futur com a societat i que de mica en mica també ens menja cada dia: el de l'absurditat.
