Es veia a venir. Més tard o més aviat, el projecte de candidatura de Catalunya i Aragó als Jocs Olímpics d’Hivern havia de tornar a treure el cap pel cau de la marmota. Un déjà-vu en tota la seva magnitud. La pensada va apareixent i desapareixent, des de fa quinze anys, amb una persistència digna d’admiració. Tot just fa un parell d’anys que s’havia fet fonedissa a conseqüència de l’actitud intransigent de Javier Lambán, aleshores president d’Aragó, entossudit a veure privilegis per a Catalunya en el disseny del programa olímpic. Fa pocs dies, la ministra d’Educació, Formació Professional i Esports del govern espanyol i líder del PSOE aragonès, Pilar Alegria, va proposar al president de la Generalitat, Salvador Illa, reprendre el vell projecte. Ara som aquí. Tornem a ser aquí.
Abans de l’última trencadissa política de la precandidatura olímpica, el projecte havia rebut una forta contestació per amplis sectors de la societat pirinenca, tant aragonesa com catalana. També, és clar, hi va haver posicionaments a favor. Hi va haver debat. En aquells moments, vaig ser dels qui es van mostrar contraris al projecte, i així ho vaig manifestar públicament. Els arguments que vaig fer servir aleshores són avui plenament vigents. Per tant, em reitero en la meva oposició a la iniciativa política novament desenterrada. Una vegada més, el govern de torn ens posa als pirinencs la carrota davant dels ulls amb la poc dissimulada intenció que l’anem perseguint mentre nosaltres mateixos l’allunyem a cada passa que fem. Projectar uns Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu és no tenir projecte per al Pirineu. Malament rai si tot el que tenen per oferir-nos és això. El Pirineu és molt més que neu i l’economia que se’n deriva. I si hem de parlar de neu –que ho hem de fer!– que sigui amb una mirada àmplia i amb la sostenibilitat ambiental com a eix central. Parlar ara de Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu és esbiaixar la mirada cap a un punt concret per no voler contemplar la problemàtica pirinenca en tota la seva extensió i complexitat. Miopia política.
La ministra Pilar Alegria ha tornat a treure l’esquer dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu en el context d’eufòria per les darreres nevades a la serralada, que han deixat uns bons gruixos a les estacions d’esquí. Sembla que ja hàgim oblidat que la resta de l’hivern va ser ben poc generosa quant a precipitacions en forma de neu. Una vegada més, mirada curta i escassa volada. En plena crisi del canvi climàtic i les poc afalagadores perspectives de futur, pretendre organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern a l’Europa meridional em sembla una temeritat.
Un dels arguments més utilitzat a l’hora de cantar les excel·lències dels Jocs Olímpics és que permetran millorar les infraestructures i els equipaments del territori. Pur xantatge. És a dir, que els pirinencs no podrem disposar d’aquestes inversions públiques si no és passant per l’adreçador d’un gran esdeveniment esportiu de conseqüències més que dubtoses? De les nostres administracions n’hauríem d’esperar més dignitat.
Parlar ara de Jocs Olímpics ens distreu dels reptes veritablement importants que ha d’afrontar el Pirineu en els pròxims anys. Són moltes les problemàtiques que tenim damunt de la taula –comunicacions, habitatge, treball, escalfament global...– i totes necessiten d’una acció política compromesa i d’una societat conscienciada. No ens podem permetre el luxe de malgastar esforços en altres coses que no siguin les que veritablement atenyen els pirinencs i les pirinenques en el seu dia a dia i en el seu esdevenidor.
Jocs? No! Anem per feina!