Els mallorquins ara, i també els canaris en el seu moment, s’han afartat de la massificació turística que pateixen i han sortit al carrer, on han ocupat l’espai que hauria de ser seu i que ja no ho és. A Andorra podríem fer més o menys el mateix, però no ho farem, perquè tothom ha assumit que aquí vivim d’això. Fins i tot el que no viu d’això ha de dir que viu d’això, perquè en cas contrari el miren malament, com un heretge de la causa nacional que ha de ser compartida a la força, encara que només se’n beneficiïn uns quants. És igual, tots al mateix vaixell, perquè aquesta és la nostra identitat: viure del turisme. Peti qui peti.
Potser això en els propers mesos començarà a canviar, si és el cas que s’aprova el famós acord d’associació amb la Unió Europea, però encara queden uns mesos i uns quants arguments reiteratius que potser al final de tan repetits acabaran per cansar o ser menys creïbles que la primera vegada que els vas escoltar. Però tornem a la identitat, que és la mare dels ous. L’excés de turisme, entre altres motius, mata les identitats i, curiosament, com el peix que es mossega la cua, pot matar el turisme, ja que ens hauríem de preguntar per què viatgem. Diria que per conèixer altres paisatges i cultures, és a dir, altres identitats que ens reforcin el coneixement i les experiències que tenim per formar-nos una idea del món. Si allà on anem és igual que el lloc on vivim, ja no caldrà anar enlloc. Ens quedem a casa i llestos, més baratet. Total, tampoc ens quedaran quartos i potser ni casa. A partir del 2027 s’acabarà el món –a Andorra– i ens quedarem al carrer.