Aquest cap de setmana hem pogut festejar que Espanya ha guanyat l’Eurocopa, que Carlos Alcaraz ha guanyat Wimbledon, el seu quart Grand Slam amb tan sols vint-i-un anys i, en el meu cas particular, que l’Argentina ha guanyat la Copa Amèrica per segona vegada consecutiva. Ens encanta l’esport, és clar, i es nota. El problema és quan traspassem segons quins codis dels esports a la vida quotidiana. La disciplina, la constància, la companyonia, el sacrifici, etc., estan molt bé i aquests són els valors importants que ens transmet l’esport, però a vegades sembla que ens costa mirar-nos en aquests miralls i preferim uns altres. Uns miralls que reflecteixen enveja i, sobretot, odi.
A què em refereixo? Al fet que ja fa temps les nostres vides s’han transformat en un Barça-Madrid, un River-Boca constant a tots els nivells. I en un punt, sembla fins i tot graciós, si no fos tan trist i patètic, perquè vivim moments en els quals fa la sensació que la imatge que se’ns intenta vendre és que hem de ser una societat tolerant i respectuosa, quan ens esforcem per fer tot el contrari.
Difícilment podrem trobar èpoques de la nostra història on tantes coses alhora hagin estat sotmeses a un escenari de tanta polarització com ara. Hem futbolitzat el debat. Sobre qualsevol cosa, o estàs amb mi o contra mi. S’està perdent, si és que no s’ha perdut ja, el sentit de la famosa frase que li atribueixen a Voltaire “no estic d’acord amb el que diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho”. Ara, la llei de la selva estableix que la meva veritat és l’única que compta i si no combregues amb el que penso i, per descomptat, dic, ets poc més que el meu enemic. I així, s’estableix un caldo de cultiu perfecte perquè els discursos extremistes es multipliquin, amb major o menor sentit i validesa.
Em direu que això és cosa de l’altaveu que tenen les xarxes socials i que al carrer, al ciment, les coses es viuen d’una altra manera? Pot ser. Però aquest cap de setmana, al ciment, la vida real ens ha tornat a colpejar. I més enllà de teories de la conspiració, d’actes de falsa bandera o com vulgueu dir-li’n, la realitat és que l’expresident i actual candidat a les pròximes eleccions dels EUA, Donald Trump, ha estat literalment, a un centímetre d’escampar la seva substància grisa sobre aquest mateix ciment. I això no és alguna cosa debatible. Això és odi i intolerància i no deixo de sorprendre’m que en l’època en la qual més es defensen, o s’intenta, els drets de les minories, més s’acabi per atemptar contra aquests drets, amb la cultura de la cancel·lació, amb atemptats a la integritat i amb censura.
Al final, serà que el canvi climàtic és cert, i que tant de ciment recalfat fa que els nostres cervells acabin fregits i que les nostres veritats no siguin més que rovells ressecs sobre un plat que ningú vol menjar.