Fa dècades, alguns dels nostres progenitors van deixar enrere una etapa de la vida plena de privacions, i potser per això els agradava anar a l’ample i que tot fos com més gran millor. En la nostra època, en canvi, el que arrasa són les coses petites, començant pels auriculars, passant per la microbiologia i la nanotecnologia fins a arribar a aquells peixets tan conyons dels films ianquis que se’t mengen la ronya dels peus.

La tendència a la microscòpia la pateixen molts, no només pel que fa a salaris (que els ho demanin als treballadors subcontractats per corporacions multinacionals en certs països asiàtics, o als riders), sinó inclús a casa seva. Temps era temps, els menjadors i dormitoris eren tot generositat, pel que fa a metres quadrats, mentre que en l’actualitat ens canta el gall de l’exigüitat. A excepció dels xaletacos dels esnobs que se’n vanten, als programes de Divinity, o de les vivendes renovades pels Scott (els bessons canadencs reforma-cases més odiats en la història de la televisió) els habitatges d’avui en dia són minúsculs, al contrari que els seus lloguers o preus de venda. Aquest, tanmateix, no és el pitjor dels inconvenients, si tens la sort de viure sota un sostre digne, perquè moltes famílies es veuen forçades a compartir veritables tuguris amb nissagues de desconeguts amb qui es reparteixen l’escassetat. Una gent que no s’assembla gens al personal cool que opta per passar la nit en els hotels càpsula que tan de moda s’han posat darrerament. El model és hereu directe de l’experiència japonesa i ofereix, per un import lil·liputenc, estances –cubiculums, per ser més precisos– d’una superfície útil d’1,20x2m i endreçades unes al costat o a sobre de les altres. L’import inclou la insonorització de l’espai, que està guarnit amb diverses connexions USB, Smart TV i una cuqui caixa forta que, encara que de dimensions mínimes, és resistent de l’hòstia, i tan mini que per trobar-la i rebentar-la hauries de cridar Ant Man. L’equipament ve rematat per una persiana pastada a la de les botigues d’abans: falta veure, no obstant això, si la protecció no resulta ser un reclam irresistible al que aniran a pixar els cràpules veïns de capsuleta quan arribin de farra.

Fantàstic, el disseny futurista i la sensació de ser a la sala de comandament de l’Apol·lo 11, però ja posats, per què no dotar els pod hotels de gravetat zero –diuen que el pipí ingràvid fa formes d’allò més originals, surant per l’aire– i d’un teletransportador? De ben segur que els inquilins dels nanopisos –la majoria vessants de penúries inversament proporcionals a la qualitat de l’habitacle– voldrien tenir-ne un, d’aquests últims, per poder fugir a on fos, lluny de la misèria macroscòpica.