Tradicionals i moderns, clàssics i de futur, tots ells passen d’herois a malvats sense temps per adonar-se’n i en la solitud del seu vestidor, conscients que la corda es trencarà sempre pel costat més feble, és a dir, el seu. Tommy Docherty, exfutbolista i exentrenador escocès, va dir el 1992: “Entrenar avui dia és com la guerra nuclear. No hi ha guanyadors, sinó supervivents”. I això que ell pertanyia a una cultura, la del futbol britànic, en la qual l’entrenador ha estat tradicionalment una figura respectada. Tot i així, es va encarregar de subratllar que la professió s’havia tornat perillosa, i molta raó tenia. Un altre reconegut exentrenador italià, Giovanni Trapattoni, va dir: “Els entrenadors són com el peix, passat un temps comencen a fer pudor.” L’ofici d’entrenador és un dels més ingrats que es coneixen. Queda, això sí, el consol del sou i de la quitança, que no és poca cosa. Fins a quin punt és important la seva feina? Quin mèrit té entre el bon o mal joc de l’equip? Didier Deschamps va dir: “Un entrenador és responsable del 10% de les victòries i del 90% de les derrotes.” A banda de preparar l’equip, moltes vegades un entrenador compleix una missió: exerceix de parallamps, és a dir, atura els cops que corresponen als seus subordinats i altres, als seus superiors. Així com la mort és part de la vida, l’acomiadament forma part d’aquest ofici. També ho deia Jock Stein: “El secret és mantenir els sis jugadors que t’odien lluny dels cinc que estan indecisos.” La setmana passada la corda es va trencar pel costat més feble i van tornar cap a casa seva Ferran Costa i Natxo Lezkano. Els resultats i la poca fe en ells van ser dos dels grans motius. I mentrestant, es van salvar altres que també tenen part de culpa.
