Si prenem períodes estacionals, de manera que l’hivern sigui el trimestre format per desembre, gener i febrer, la primavera el format per març, abril i maig, l’estiu el constituït per juny, juliol i agost i la tardor el que formen setembre, octubre i novembre, tenim, per al trentenni 1991-2020, una precipitació mitjana a l’hivern, a la primavera, a l’estiu i a la tardor de 138, 213, 221 i 251 mm, respectivament. Si bé la del trimestre hivernal representa fins a un 95,2% de la de l’hivern del període 1931-1960, equival només a un 83,8% de la hivernal de 1961-1990. S’ha produït, per tant, una minva de la precipitació en època hivernal, que podria tenir el seu reflex en una disminució de la nivositat. La precipitació primaveral pràcticament no ha variat, mentre que l’estival, com la de l’hivern, ha disminuït també sensiblement

De fet, ja es va donar una minva estival en el trentenni 1961-1990 respecte del precedent, amb una variació negativa del 8,5%. La del trentenni 1991-2020 ha resultat inferior en un 15,2 i en un 22,5% a la dels períodes 1961-1990 i 1931-1960, respectivament. D’aquesta manera, mentre que entre el 1931 i el 1960 la precipitació de l’estiu va representar un 33,0% de la precipitació total anual, en le període comprès del 1961-1990 constituí el 29,5% d’aquest total anual, i en el del 1991-2020 ha baixat fins al 26,9%. Ens trobem, doncs, avui dia, amb la realitat d’uns estius més secs.

Com la primavera, la tardor tampoc no ha experimentat pràcticament variació en els volums pluviomètrics totals, almenys comparada amb el trentenni 1961-1990. Respecte del període 1931-1960, la precipitació del trentenni 1991-2020 ha resultat, en aquesta època tardoral, un 13,0% més alta.

Si interpretem el règim pluviomètric estacional en els termes d’un indicatiu format per les primeres lletres del nom de les estacions ordenades segons les quantitats estacionals decreixents de la precipitació, i en considerar les estacions com els trimestres esmentats més amunt, tenim que, a la central de FEDA, en els trentennis 1931-1960 i 1961-1990, aquest indicatiu era ETPH, mentre que al trentenni 1991-2020 ha estat TEPH. És a dir, s’ha passat d’un règim pluviomètric amb màxim estival a un altre amb màxim a la tardor. L’estiu ja no és, per tant, l’estació més regada, almenys en una part important d’Andorra.

Tornant a les precipitacions anuals, hem de destacar, dins del trentenni 1991-2020, l’existència a Andorra d’un període molt llarg persistent de dèficit pluviomètric acusat. Ens referim a l’anomalia pluviomètrica negativa que, amb tan sols algun parèntesi breu de precipitacions més importants, afectà el país des del 2004 fins al 2012, un període en el qual hi hagué, a més, els dos anys amb les quantitats de precipitació més baixes de tota la sèrie pluviomètrica anual de la central de FEDA: el 2006 i el 2007, amb només 532,7 i 449,3 mm totalitzats, respectivament. La mitjana d’aquests dos anys (491,0 mm) representa només un 59,0% de la mitjana del trentenni 1976-2005, i un 56,2% de la del període que va de 1929 (primer any en què es disposa per a la central de valors anuals de la precipitació) el 2005.

Hem completat aquest examen amb la presa en consideració de la variabilitat pluviomètrica interanual, un aspecte molt rellevant, ja que la percepció d’un cert descens de les precipitacions pot aguditzar-se amb l’existència de fluctuacions acusades entre anys. Direm, en aquest sentit, a partir dels valors calculats del coeficient de variació (abreujadament CV), o quocient, expressat en percentatge, de la desviació típica i la mitjana aritmètica, que la variabilitat interanual de la precipitació, amb les dades sempre de la central de FEDA, ha augmentat al darrer trentenni 1991-2020 respecte del període 1961-1990, encara que la del trentenni 1931-1960 fou també relativament alta, del 22,5%. D’un CV del 18,7% en el període 1961-1990 s’ha passat a un altre del 23,3% al darrer trentenni. Un CV del 18,7% és el propi de zones com la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica o com la porció pirinenca de l’Arieja (sector del vessant septentrional dels Pirineus amb una influència atlàntica), on els CV queden entre el 15 i el 20%. Amb un increment de CV en el darrer trentenni fins a atènyer el 23,3%, la tendència ha menat cap a un patró pluviomètric més proper al típic mediterrani, tot i que relativament allunyat encara del que es dona a l’Espanya mediterrània, on CV supera, en moltes àrees, el 25-30%.

A tall de síntesi, hem de parlar, pel que fa als inputs totals de la precipitació, d’una petitíssima reducció al Pirineu andorrà en el trentenni 1991-2020, i, tanmateix, d’un increment de la variabilitat interanual, que pot reforçar la percepció, que pot tenir el col·lectiu social, d’una tendència cap a una sequedat més marcada del clima al nostre país. Com molt bé ha assenyalat el climatòleg Martín-Vide, una Andorra un xic més seca a la qual contribueix l’important factor afegit de l’elevació de les temperatures.