De nena pensava que a Barcelona sempre plovia. Potser era una simple coincidència, però les sabates xopes i el paraigua plegable de la tieta Pilarín obert demostraven que era una realitat incontestable. Recordo aquella sensació d’humitat perenne amb nitidesa i l’associo inconscientment a l’inici d’una relació tortuosa amb la ciutat.
El detonant va ser una visita a l’oftalmòleg, el doctor Castanera, que em va diagnosticar el lot complet: astigmatisme, hipermetropia i estrabisme. També em va detectar un ull gandul i, a més a més de les ulleres, la solució passava per una intervenció quirúrgica. La teràpia posterior a l’operació consistia en un seguit d’exercicis amb l’oclusió alterna dels ulls que s’havia de dur a terme in situ. Jo només tenia sis anys i m’horroritzava anar nit i dia amb l’ull tapat pel carrer. Tothom em miraria, a les botigues em demanarien què m’havia passat, els nens es mofarien i em cridarien “pirata!”, tot assenyalant-me amb el dit. L’aventura cosmopolita no augurava res de bo.
La recuperació es va perllongar uns quants anys en estades de quinze dies cada tres o quatre mesos. Baixava d’Andorra amb el taxi del Quimet acompanyada de la tieta Pilarín i ens allotjàvem a casa de l’oncle Leopoldo. El tedi inundava el pis de l’Eixample. Passava gran part del matí al finestral del menjador tota sola, comptant els taxis bicolors que s’aturaven als semàfors de la Diagonal. A la tarda, caminava amb la tieta fins a la consulta i la pluja ens perseguia fins que ens atrapava agafades del bracet i amb el paraigua a la bossa. Esperava amb ànsia els vespres per jugar amb els cosins que sortien del col·legi, però la diversió s’interrompia quan l’oncle els cridava a l’ordre perquè fessin els deures. A aquella nena solitària els dies se li feien eterns, trobava a faltar la rutina d’Escaldes, els germans, les amigues, els pares i fins i tot el col·legi.
Al consultori coincidia amb altres nens, però a la sala de rehabilitació la penombra i, sobretot, el silenci intimidaven. Sort que la veu amable d’alguna de les infermeres aconseguia apaivagar el temor al primer dia de la teràpia desconeguda. Recordo unes taules altes i estretes amb aparells estranys similars als periscopis de les pel·lícules de submarins. Asseguts en tamborets d’alçada regulable, depenent de la nostra estatura, ens concentràvem en aconseguir fites impossibles com ara posar el lloro dins la gàbia, el soldat dins la torreta, el gos dins la caseta... La fogonada d’un flaix, disparat directament als ulls, m’encegava durant una bona estona. A l’ull dret una rodona i a l’esquerre una creu que havia d’ajuntar mirant la paret del fons de la sala. Tot plegat, un suplici per a una criatura indefensa.
En finalitzar cada sessió, una gasa plegada i un tros d’esparadrap, que acabava irritant-me la pell, em tapava l’ull i em transformava en una pirata malhumorada. Només en coneixia un de pirata, el capità Ganxo del Peter Pan de Disney i m’aterria. Una tarda, la infermera coneixedora del meu disgust, em va cridar a part i em va ensenyar un llibre imponent. “No has d’estar trista”, em va dir suaument, i em va apropar el llibre, que es va obrir tot sol per una pàgina. “Mira aquesta senyora tan maca, veus el pegat?, era una princesa”. El peu de la làmina deia: “Ana de Mendoza, princesa de Éboli”.
Veure la princesa guerxa va ser un consol passatger. Ser pirata no m’agradava i... princesa? Tampoc. No volia viure dins un conte d’aventures ni aparèixer retratada en una pintura antiga, només anhelava tornar a casa.