Aquest estiu m’he fixat que la metròpolis andorrana fa pudor. Sens dubte es podrien trobar circumlocucions o eufemismes més elegants per expressar el mateix sense ofendre els ànims sensibles, però jo soc de la vella escola. Una vegada que s’ha retirat la vestimenta invisible de l’emperador i que el pobre home queda a l’estat natural davant nostre –llevat, potser, d’una fulla de parra decorosa– cal dir les coses tal com són. El nostre petit parc temàtic de muntanya dedicat al turisme pot sortir molt bé a les càmeres, però és només perquè encara no s’ha inventat el vídeo amb canal olfactiu afegit.

Sens dubte, el problema queda parcialment emmascarat durant els mesos més freds de l’hivern, quan les molècules més aromàtiques s’envolen amb menys facilitat. El mes d’agost, però, la ferum pren una consistència pròpia. Més que olorar-la, hom pot tenir gairebé la impressió de sentir com es transforma en un líquid viscós que ens banya, per dins i per fora del cos. Fa la impressió de ser un compost d’efluvis d’humanitat mal banyada, indicis olfactius d’una cuina de pèssima qualitat on l’oli de la fregidora demana a crits ser jubilat anticipadament, barrejats amb les produccions aldehídiques i sutjoses del gasoil mal cremat de la circulació constant a les vies principals. Fa pudor a les avingudes més turistificades de l’eix central d’aquest parc temàtic, fa pudor en alguns barris, i fa extremadament pudor a les carreteres on la circulació encara més massificada que de costum intenta fer-se un camí brownià entre rotonda i rotonda.

No faré cap comentari sobre les olors de pixums que suposem que són de gos. Aquestes són, en certa manera, la cirereta del pastís nassal.

Andorra sempre ha fet aquesta pudor? La memòria sol ser traïdora. Em recordo, de jove, que l’olor de la llet del matí que encara s’escalfava en cassoles damunt de cuines de gas era molt present als carrers del barri vell. Mai m’ha encantat aquesta olor, més aviat em feia venir basques. Però la preferiria a algunes aromes modernes. Que m’estic fent vell, per casualitat? És possible.

En tot cas, un escriptor amb més èxit que jo va escriure un dia que el grau de civilització d’una societat es pot mesurar basant-se en la netedat dels vàters. Afegeixo tan sols que jo començaré per una inspecció olfactiva, que ja em permetrà extreure certes conclusions al respecte.

Potser, arribats fins a aquest punt, el distingit lector tindrà la impressió que, per estructurar aquest breu article, m’he guiat per la novel·la La Peste, d’Albert Camus. No és així; la meva voluntat no és construir un relat que narri a mitges paraules la història d’una ocupació del país. Deixaré a d’altres explotar aquest filó. Per contra, sí que faig meva la reflexió de Camus relativa a l’absurditat. La situació actual del turisme convida a preguntar-se el perquè de tot plegat. Era realment necessari transformar unes valls bucòliques en una mena de minicentre urbà transportat a la muntanya? Que no hi havia ja suficients zones massificades a tres hores de viatge per complir amb qualsevol necessitat en aquest sentit? I, per damunt de tot, calia plagiar-ne els perfums urbans?

No soc religiós. No crec en cap messies, ni tampoc que els governs successius tinguin prou visió per treure’ns del forat flairós en què ens hem ficat. Per contra, crec en les persones, individualment i en col·lectiu. Diria que és possible que els restaurants canviïn l’oli de les fregidores quan toqui. M’imagino un món en què els contenidors de les escombraries es tanquen després de carregar-los. Fins i tot –vana esperança, ho sé– m’imagino uns propietaris de vehicles tenint-los ben carburats i conductors que deixen de córrer com lladres a grans cops d’accelerador (fums negres) i del pedal del fre (pols de les pastilles).

Finalment, una idea constructiva: diuen que els arbres tenen moltes virtuts en zones urbanes. Produeixen ombra, cosa admirable, però també absorbeixen una part de la pol·lució que impregna l’aire. Aquí ho deixo.