Els primers ginys de transport per cable van aparèixer a Andorra als anys cinquanta del segle passat; més de vint anys després, el 1979, el Consell General va aprovar el primer Reglament de Seguretat en Instal·lacions i Pistes d’Esquí. 
Després de diversos accidents en telecadires i telecabines a França, l’agost del 1987 el Govern va aprovar el Decret Relatiu a Mesures de Seguretat en Instal·lacions de Transport per Cable; l’article 1 deia així: “Tota nova instal·lació haurà de respectar la normativa francesa vigent en el moment de sol·licitar l’autorització de construcció”. Ningú va reivindicar aleshores la sobirania.
Aquest decret es va derogar l’any 2000 per la Llei d’estacions d’esquí i de transport per cable; una llei en la qual només mitja dotzena d’articles es refereixen a les instal·lacions de transport per cable. Som al  2024 i encara esperem que Govern en publiqui els reglaments.
L’absència de marc legal no vol dir que les instal·lacions andorranes tinguin un nivell de seguretat inferior als països europeus. Tots els involucrats: societats explotadores, professionals tècnics liberals hem anat voluntàriament prenent, a dreta i esquerra (França i UE), les normes que ens permeten gaudir d’unes instal·lacions modernes, confortables i segures. El que aquesta mancança indica és la deixadesa de l’Administració per regular tot allò que no li serveix directament per afermar el seu estatus de discrecionalitat i d’arbitrarietat.  
No us podeu imaginar l’alegria que he tingut en llegir, al capítol 21 de l’annex II del projecte d’acord d’associació, que serà d’aplicació el Reglament (UE) 2016/424 relatiu a les instal·lacions de transport per cable. Si es ratifica l’acord, el sector en el qual desenvolupo la meva activitat professional sortirà dels llimbs en el qual hem romàs els darrers 24 anys.
En altres sectors com el de la construcció, l’arquitectura, el transport patim uns llimbs similar. Com es fabriquen els formigons a Andorra? Com es calculen les estructures dels edificis? Doncs... amb els Eurocodis! 
Si se signa l’Acord d’Associació, l’activitat de professionals, constructors, proveïdors guanyarà seguretat jurídica i els consumidors i usuaris també veuran millorats els seus drets. Cert que podem seguir “sobirans”, aplicant o copiant els actes jurídics de la UE que convinguin. 
En el seu llibre El futuro y sus enemigos (Paidós, 2009) Innerarity diu que la primera regla per entendre una societat és examinar si la seva retòrica coincideix amb la realitat. I la retòrica sobiranista queda desmentida quotidianament per una dependència de iure i facto de decisions foranes. 
Però no són els Eurocodis, ni els reglaments de seguretat de transport per cable els que fan por als “patriotes del no”.  El que produeix al·lèrgia a l’Acord és la possibilitat que preguem una decisió configurativa del futur que faci trontollar –ni que sigui el més mínim– el model de poder, de control social i de privilegis que perviu al nostre país, per donar pas a un sistema politicosocial democràtic de previsió, de regulació, d’igualtat d’oportunitats i de voluntat de justícia. 
Davant la complexitat i la incertesa del futur, la reacció instintiva (antropològica) és enyorar un passat imaginari d’ordre, de seguretat econòmica i de felicitat (?) que ens aboca a un present de “no decisió”. D’aquí la prèdica que tenen els cants de sirena dels partidaris d’anar fent, de “qui dia passa, any empeny”. 
Contra aquesta quimera i les fakes dels activistes oposats a l’acord, no valen estudis d’impacte acadèmics ni exercicis de sociologia-ficció sobre immigració i delinqüència.