Per als que arrosseguem una certa edat, la ràdio és un dels mitjans de comunicació que recordem amb més estima de quan érem més joves. Tenia aquella màgia que desprèn escoltar una persona que no saps ni quina cara té (en aquella època, en molts casos, no tots) ni com és l’espai des d’on t’està parlant, de manera que cadascú es construïa la seva pròpia realitat al voltant d’això. Fins i tot en el cas que sí que es conegués l’aspecte del locutor, en cap cas ni la il·luminació ni la decoració de l’estudi. L’escolta nocturna tancat a l’habitació o fins i tot ja ficat al llit, hi afegia una màgia especial que feia que hi passessis hores i hores, cosa que passava factura l’endemà, que quan sonava el despertador l’hauries estavellat contra la paret.
Avui en dia, tot això ha canviat, la ràdio ja no té res a veure amb el que era, tot i que també és cert que en certes franges horàries continua tenint un munt d’audiència, sobretot al matí, un moment en què t’acompanya mentre fas les tasques repetitives de cada dia. I ja no és el que era perquè hi ha entrat una o diverses càmeres de televisió, de manera que veiem en directe o de forma enllaunada tot allò que hi passa: la cara del locutor, la dels col·laboradors i entrevistats, i l’aspecte del locutori. De fet, l’estudi de ràdio s’ha convertit en un plató de televisió que podem escoltar per la ràdio, o fins i tot una opció més de televisió directament, un fet que passa dins i fora de les nostres fronteres. Les xarxes socials han precipitat tot això, amb la necessitat imperiosa de nodrir de continguts tothora als consumidors que van pel carrer amb el mòbil a la mà com si s’hagués d’acabar el món o fanals on desfigurar-se el rostre. S’ha acabat la màgia.
