Fa gairebé un mes es va estrenar la pel·lícula Deadpool & Wolverine, una comèdia negra, molt negra, amb tocs d’acció, sang i, sobretot, molt de sarcasme. Fa la sensació que aquesta història serà un abans i un després en moltes coses que tenen a veure amb la manera com Hollywood realitza pel·lícules, almenys les de superherois. I dic que fa la sensació perquè en aquest món mai se sap, però aquesta història es fica amb tothom, alguna cosa que molts esperem des de fa temps, i el guió no deixa ningú viu, en termes d’ironia i acudits, i la resposta del públic exemplifica clarament que la gent comença a estar cansada sobretot de la correcció política i els altres etcèteres que ja tots coneixem.

Pensant sobre això, i sumant una mica de la nostàlgia que tan de moda està ara mateix, em vaig adonar d’una cosa interessant que els que ja tenim una edat recordarem. Fa temps que pràcticament s’ha acabat la classificació de les pel·lícules segons les franges d’edat. Ara totes són aptes per a tot públic, o ATP, com se les nomenava a l’Argentina quan jo era un nen. Recordo perfectament haver d’esperar a créixer per poder veure coses que estaven tipificades com prohibides per a menors de 12, 14, 16 i, òbviament, 18 anys. Però heu vist que això ja no existeix més?

No faig més que preguntar-me per què, i la resposta que he trobat és una mica trista, segons la meva manera de veure-ho, però plena de realitat: Ara tot ha de ser per a tothom, i com més edulcorat, millor, no sigui cosa que algú s’ofengui. Així, vivim en una bombolla d’irrealitat, on tot és maco, gratificant i, sobretot, alegre i feliç.

Desafortunadament, els que ja tenim cabells blancs sabem que la vida és tot menys això, almenys, en un percentatge important de les vegades. I quina és la conseqüència que ens ho donin tot servit, ben embolicat i lluent? Que perdem l’esperit crític, necessari particularment a l’hora de votar, i perdem, també, la capacitat d’entendre que en la vida no tot ha de ser ara mateix, i que les coses necessiten el seu temps i la nostra paciència. I això es nota molt en els joves, a qui cada vegada costa més gestionar la frustració de veure que la vida real res té a veure amb la virtual, i que, la major part de les vegades, res està a un clic de distància, i el més important: res del que ens venen brilla tant. Només fa falta veure que les estadístiques de depressió i trastorns mentals en els joves no paren de pujar. 

És paradoxal que sigui justament en les xarxes socials on ens venen vides irreals com si es tractés d’una pel·lícula de ficció. El que estaria bé és que no ens oblidéssim que de tot el que s’estrena cada any, molt poc arriba a ser un èxit de taquilla. I no, no estic parlant de pel·lícules.