Sabeu que a Prats, la nit de Sant Joan, s’espantaven bruixes i dimonis!? Aquella era una nit esperadíssima, sobretot per a la canalla i el jovent. Els grans es quedaven al poble i els petits, acompanyats pel jovent més grandet, pujaven al foscant fins al Roc de les Bruixes. Una vegada allà, ben armats amb cullerots de fusta, esquelles, picarols... i més recentment amb alguna perola, començaven a picar esquelles i cullerots per tal d’espantar les bruixes, dimonis i mals esperits que per allà podien rodar i recordar-los que no eren benvinguts. S’hi estaven una bona estona fins que consideraven que ja els havien espantat i tornaven cap al poble.

Però aquesta no era l’única tradició que es feia la nit més màgica de l’any: també arreu, es rodaven falles. A casa nostra, les falles són una tradició de temps immemorial. Antigament, no havia entrat encara el mes de juny, que el jovent s’enfilava muntanya amunt a buscar beços. Una vegada localitzats, els afaitaven i n’extreien un bon pam d’escorça, tot fent-la assecar a sol i serena. Una vegada seca, la posobra de Sant Joan, era cargolada pels dos costats per les mans dels fallaires més veterans que, de pas, ensenyaven la tradició als més joves. S’estacaven una a una, amb l’ajuda d’un filferro a un tronc de boix que els servia de bastó, per tal de poder-les menar i poder executar les figures amb seguretat. Quan fosquejava, es reunien davant de la rectoria de cada parròquia i esperaven el mossèn.

Plegats, fallaires i rector, formaven una professó que tenia com a punt final un indret elevat on tot el poble els veiés (cada poble tenia el seu). Allà, els fallaires més veterans encenien una foguera, la resta s’asseien al costat i el mossèn la beneïa i d’aquesta en sortia la flama per encendre les falles, portadores del foc viu i renovat per encendre la gran foguera de la Plaça. En negra nit i amb un silenci sepulcral, després d’haver resat devotament un parenostre, i per rigorós ordre de veterania (de més vells a més joves) els fallaires encenien la seva falla i quan eren totes enceses, començaven a baixar, tot fent cridòria i fent lluminoses formes fantasmagòriques amb el foc, fent-ho més i més fort a mesura que s’atansaven al poble.

Els crits i el foc espantaven els mals esperits i també guiaven cap a la llum a aquells esperits o ànimes, que errants, poguessin trobar-se per la rodalia. Una vegada havia baixat el darrer fallaire i amb les falles que encara quedaven enceses, s’encenia la foguera de la plaça amb el foc beneit, es feia una bona festa –amb coca masegada i un bon moscatell– i quan aquesta s’havia consumit i en quedaven  només les brases, era costum de saltar-les, tot demanant un desig, o resant una curiosa oració de protecció que deia així: “Sant Joan, bon sant, Sant Bernat, bon home, Sant Pere, bon germà, guardeu-nos de ronya per tot l’any.”

Mentre els nois eren a la plaça rodant falles, les fadrines –les noies en edat de casar-se– imaginaven com seria el seu futur marit amb un got. Es tancaven a la cambra i sota la llum d’una espelma, en un espai molt íntim i personal, realitzaven un petit ritual. Amb la mà dreta omplien un got d’aigua fresca, mentre que amb l’esquerra sostenien un ou posat d’aquell mateix dia. Recitaven una petita oració amb molta devoció i tot seguit trencaven la closca i ficaven l’ou dins de l’aigua, tot deixant-lo reposar tota la nit. A trenc d’alba l’ou ja havia agafat forma i amb el primer raig de llum, les noies interpretaven els signes i senyals que allà s’hi veien.

La nit de Sant Joan no es dormia, quan s’havia acabat el ritual del got de les visions, s’afanyaven per anar a plegar totes les herbes guaridores que podien, abans no es fes dia i la rosada les toqués, car si ho feia, consideraven que aquelles plantes no complirien ben bé amb la seva funció. La rosada era reservada únicament per posar-la al cos, puix que era creença que guaria les malalties de la pell o els cabells.
Bona revetlla!