Qualsevol obra pública ha de seguir un procediment administratiu des que es pren l’acord polític de tirar-la endavant fins que en comença l’execució. És lògic que sigui d’aquesta manera en un estat de dret: hi ha d’haver un pressupost aprovat, s’han de garantir la transparència, els terminis d’exposició pública, els de possibles al·legacions... Poc a veure amb les obres d’iniciativa privada, que es poden agilitar molt més. A manera d’exemple, aquests dies estem veient com la construcció de dues noves grans superfícies comercials avança a ritme vertiginós a l’entrada est de la Seu d’Urgell. En poques setmanes estaran acabades i obertes al públic. Davant per davant hi haurà el nou hospital comarcal, que trigarà molt més a ser una realitat. Els tempos són completament diferents. La cosa pública no vol presses.
Més enllà dels terminis propis d’una obra pública, però, en alguns casos el retard en l’execució de determinats projectes és flagrant. Un d’aquests és el de la futura rotonda de Montferrer, a la carretera N-260, de titularitat estatal. Els primers compromisos governamentals daten de l’any 2011. Des d’aleshores se n’han repetit uns quants. En aquest llarg període de temps, fins a quatre sotsdelegats del govern espanyol a Lleida han anunciat la imminent adjudicació de l’obra. L’última, data de novembre de 2022: les obres s’havien de licitar durant el primer trimestre de 2023. I el més calent continua sent a l’aigüera. La darrera promesa no s’ha pogut complir perquè el concurs va quedar desert: cap empresa no s’hi va presentar. Ara ha de tornar a començar tot el procés administratiu.
L’actual cruïlla de Montferrer suporta el pas de 15.000 vehicles diaris de mitjana, que arriben fins als 22.000 a l’agost, en el punt culminant de la temporada turística. Aquestes dades parlen per si soles de la perillositat de la intersecció viària. En aquest punt, l’N-260 s’entrecreua, per una banda, amb la carretera d’accés al poble de Montferrer i, per l’altra, amb la de Castellbò, la qual dona servei a més de vint nuclis de població, que sumen prop d’un miler d’habitants, a més de granges, indústries, les pistes d’esquí de Sant Joan de l’Erm, el camp de golf d’Aravell, l’aeroport... Clama al cel que, després de tants anys, una obra d’escassa complexitat tècnica i cost econòmic més que modest —600.000 euros— com és la rotonda de Montferrer, encara no estigui construïda.
Estem parlant, com ja hem fet esment, de l’N-260, l’anomenat Eix Pirinenc, que transcorre pel vessant sud de la serralada, del Mediterrani al Cantàbric, una via amb molts trams indignes de carretera dita nacional, com ara el del port de Perves i el del port del Cantó. Ara fa poc s’ha signat un acord segons el qual el govern de l’Estat transferirà al de la Generalitat 260 milions d’euros en 9 anys perquè executi obres de millora a l’Eix Pirinenc. Es tracta del que es coneix com a encomana de servei: l’administració titular de la carretera traspassa fons a una altra administració perquè hi faci obres. És com si el propietari d’un pis li donés diners al llogater perquè hi faci reformes. No cal fer gaires números per concloure que tocaran a menys de 30 milions d’euros a l’any per una carretera que, en el seu pas per Catalunya, té una llargada de 354 quilòmetres. Si fem una altra mitjana, veurem que no arriba a un milió d’euros per quilòmetre. Escorrialles. Mentrestant, el govern de l’Estat està executant directament una inversió de centenars de milions d’euros a la mateixa N-260 al Pirineu aragonès, amb diversos túnels i trams de dos carrils per sentit. Greuge comparatiu? Els fets parlen per si mateixos.