El Dia mundial de la salut mental ens recorda la importància de reflexionar sobre un aspecte fonamental del nostre benestar, sovint invisibilitzat o estigmatitzat. En una societat cada cop més accelerada, la prevenció i el tractament de les malalties mentals ha esdevingut una necessitat urgent que cal abordar de manera integral i global.
En salut mental, la prevenció és la primera línia de defensa. Si bé és cert que hi ha causes genètiques i biològiques que poden contribuir a l’aparició d’algun trastorn, també és important reconèixer que un enfocament proactiu pot ajudar a reduir-ne l’impacte. Tractar la salut mental amb la mateixa importància que donem a la salut física ha de ser una prioritat indiscutible de qualsevol sistema sanitari. En la majoria d’ocasions s’aborda des d’un punt de vista clínic, però també és important fer-ho des d’una perspectiva social, tenint en compte la diversitat de determinants socials que ens poden exposar a patir algun tipus de trastorn mental, com per exemple la precarietat econòmica, la dificultat de trobar o de mantenir una llar o l’emancipació tardana.
Avui m’agradaria posar el focus en els i les que estan a primera línia, persones i professionals que es fan càrrec, que fan un acompanyament, que vetllen o que cuiden a persones que pateixen un trastorn mental o són susceptibles de patir-ne un. Parlem de la comunitat docent, sanitària i de les persones cuidadores, siguin familiars o professionals. Totes elles amb un denominador comú: la càrrega emocional, l’estrès i la responsabilitat que comporta la seva tasca. Una tasca molt diversa en funció de l’àmbit, però que no només requereix una dedicació física, sinó també una enorme resiliència mental i emocional.
El seu rol, per definició, és estar al servei d’altres persones, però això pot tenir un cost molt elevat si no es prenen mesures per garantir la seva pròpia salut mental. El benestar dels qui cuiden és fonamental per assegurar que puguin oferir un suport eficaç i sostenible. És essencial, doncs, que les institucions reconeguin aquesta realitat i posin a disposició d’aquests professionals recursos i eines per gestionar l’estrès emocional. No només és un acte de justícia cap a aquestes persones, sinó una inversió en la qualitat de l’atenció que ofereixen.
En l’àmbit de la docència seria molt beneficiós apostar per programes de suport psicològic dins dels centres educatius, que proporcionin espais de descàrrega emocional o sessions de teràpia grupal. A més, formacions en gestió emocional i autocura podrien proporcionar eines als docents per fer front al seu estrès diari. En el sector sanitari, en canvi, resulta essencial reforçar els temps de descans i oferir suport psicològic continuat, per ajudar els professionals a processar l’estrès i el trauma que sovint acompanya la seva feina. I pel que fa a les persones cuidadores, el suport social i comunitari és imprescindible per evitar que es vegin sobrepassades per la seva responsabilitat. La creació de xarxes d’ajuda mútua o programes de respir familiar, que permetin als cuidadors prendre’s descansos planificats, serien mesures fonamentals per prevenir l’esgotament emocional.
Un altre mecanisme transversal que cal impulsar és la normalització de la salut mental en aquestes professions. Igual que es desenvolupen campanyes per a la població en general, també se n’haurien de crear, específicament, dirigides a les comunitats docents, sanitàries i de cuidadors, per trencar l’estigma de demanar ajuda i tractar la salut mental de manera preventiva.
Vetllar per a la salut mental dels i de les qui cuiden és, en definitiva, un imperatiu social i ètic. El personal docent, sanitari i cuidador no pot oferir el millor d’ells mateixos si no compta amb les eines i suports adequats per cuidar la seva pròpia salut mental. Els mecanismes de suport que es posin en marxa no només beneficiaran aquests professionals i els seus entorns laborals, sinó que també tindran un impacte positiu sobre la qualitat de vida de les persones que reben la seva atenció. És cabdal promoure la cultura del benestar mitjançant iniciatives que facin de la salut mental una prioritat. És el moment de reconèixer el paper essencial d’aquests col·lectius. Si cuidem els i les qui cuiden, estem contribuint a una societat més justa, empàtica i saludable.
