Ho cantava Jaume Sisa al musical La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom: "La senyoreta Primavera, la sang ens altera quan l'hivern deixa al darrere i l'amor ja no té espera. Aquesta Dama tan florida ens fa l'ullet i ens anuncia el despertar de la vida."
No soc ningú per criticar la rima fàcil del mestre Sisa ni l’ús dels tòpics per descriure aquesta nova estació que ens ha sorprès aquest any per la quantitat de pluja que ens està duent, ho dic per sensacions, no tinc dades, però sembla que faci setmanes que plou sense parar i que neva a les cotes més altes. Escric això el dia del meu Sant, diumenge, i tot el cap de setmana ha plogut amb moltes ganes.
Quan arriba aquesta estació rediviva i miro per la finestra de casa, veig els brots d’uns arbres que hi ha al carrer on visc. Aquests brots em porten directament al confinament de fa cinc anys quan, des de darrere el vidre, veia l’evolució diària de les gemmes d’un verd pur i concentrat. És curiós com aquestes imatges em remeten ineluctablement al confinament i em torna una sensació estranya que per sort dura poca estona. Aquest any crec que arriben més tard, no en porto un control exhaustiu, però probablement aquest fred que no acaba de marxar faci que tot vagi una mica més lent.
El que sí que m’agrada, perquè feia temps que no ho veia a la primavera, és la falda del Carroi, nevada gairebé fins al rec del Solà, i les cascades d’Enclar brollant amb alegria. Aviat, amb el desgel, espero veure el riu Valira baixant cabalós i curull.
Més enllà de les restriccions que vam patir la tardor del 2023, el riu ha baixat aigua sempre, a vegades amb un cabal mínim, fins i tot en algun moment preocupant, però a poc a poc s’ha anat recuperant la situació.
Sembla que la temporada de neu s’allargarà força, aquest any que la Setmana Santa cau tardíssim. Els meus amics esquiadors diuen que és un gust pujar a pistes aquests dies, que la neu està fantàstica.
Fa gràcia que quan plou ens queixem que plou i quan fa calor ens queixem que fa calor, sempre desitgem el que no tenim, però el que està ben clar és que no ens podem permetre una altra sequera com la que hem tingut els darrers dos anys, encara visible amb tot d’arbres morts als vessants de les muntanyes, boscos amb clapes marrons que ens mostren l’eixutesa extrema que va haver de patir la vegetació.
La vulnerabilitat de l’ésser humà davant de la impossibilitat de controlar el clima ens ha de fer veure que malgrat la il·lusió de domini tecnològic, estem sotmesos als canvis del nostre entorn; les temperatures extremes, la manca o l’excés d’aigua posen en risc la nostra salut. La nostra societat està assentada sobre una estabilitat climàtica que si varia, com els meteoròlegs i altres científics ens estan avisant des de fa molt temps, pot desestabilitzar de manera fatal el nostre futur.
Sigui com sigui, no vull ser catastrofista. Mireu de ser ecològicament conscients i gaudiu de la senyoreta primavera.