De la Fira de Sant Ermengol, celebrada a la Seu d’Urgell el passat cap de setmana, en va fer una excel·lent crònica en aquest diari la periodista Alba Doral, de manera que poc hi podria afeAgir, a part de ratificar l’encert del canvi d’espai dels formatges artesans del Pirineu, la bona pensada de la creació de l’espai infantil al carrer dels Canonges i l’atractiva programació de concerts a l’envelat que s’havia instal·lat a la plaça dels Oms, per resumir-ho. El que voldria és compartir amb els lectors una reflexió que no se centrarà en la fira, però que sí que en deriva. Em refereixo als actius urbanístics que han estat els escenaris de tan concorregut esdeveniment. Perquè estem parlant de llocs que llueixen d’allò més en ocasions com la que ens ocupa, però que romanen en una malaguanyada discreció la resta de l’any.
Vegem si no, el passeig Joan Brudieu, un espai creat a les primeries del segle XX amb l’objectiu que fos una mena de ròtula entre el centre històric i l’eixample que començava a intuir-se en aquells temps. No va trigar a convertir-se en el principal lloc de trobada dels veïns, en detriment del carrer Major, fins aleshores la columna vertebral de la ciutat. El passeig continua essent un dels espais urbans més emblemàtics de la Seu, amb força activitat humana d’ençà que s’hi posen les casetes dels gelats i el quiosc de begudes hi estén les cadires i fins que uns i altres es repleguen amb l’arribada del fred i els dies curts. Els dies de la Fira de Sant Ermengol tanquen la temporada fins a la primavera següent, amb la noble excepció de la Calderada de Sant Antoni, el 17 de gener. L’Ajuntament de la Seu ha tingut l’encert de situar l’esdeveniment més potent de la ciutat –la Fira de Formatges Artesans del Pirineu– en el millor lloc de la seva trama urbana –el passeig Joan Brudieu.
El carrer dels Canonges és l’eterna esperança de la Seu, l’eix que hauria de fer bategar el centre històric, però que només ho aconsegueix en les ocasions puntuals que li proporcionen el festival Llegendària i, des d’enguany, la Fira Xica. Hi ha un altre esdeveniment a les envistes que s’afegirà a la llista: el pessebre vivent que s’hi estrenarà aquest Nadal. Per tant, en només un any haurà passat d’acollir una gran festa ciutadana a ser-ne el marc de tres. Són bones notícies per un espai privilegiat arquitectònicament del qual se n’hauria de poder treure més partit, d’una manera continuada, al llarg de l’any. I per això cal que disposi d’un teixit comercial fort, el qual podria prendre com a model de botiga la històrica merceria Cal Bundancieta. És a dir, comerç singular per a un carrer emblemàtic.
L’altre espai a reivindicar és el carrer Major, de debat permanent entre botigues que s’obren i botigues que es tanquen, amb un mercat en crisi que no hi ajuda gens. Tanmateix, últimament s’hi han instal·lat algunes cafeteries i restaurants que han permès revitalitzar el carrer, de manera especial amb les terrasses d’estiu. Estem parlant d’un dels millors exemples de la tradició porticada de la Seu, que abraça el carrer dels Canonges i també altres espais de l’eixample creats no fa pas tants anys, com ara la plaça del Camp del Codina, la plaça Joan Sansa o el passeig Pasqual Ingla. A la Seu hi ha centenars i centenars de metres lineals de porxos, un element urbanístic d’aixopluc que potser no valorem prou. I justament quan ha plogut per Sant Jordi, les parades de llibres i roses s’han traslladat als porxos del carrer Major i s’ha salvat la Diada amb molta dignitat.
Si en els pròxims anys la Seu és capaç de posar en valor aquests tres espais —passeig Joan Brudieu, carrer dels Canonges i carrer Major— la ciutat farà un salt endavant tan destacable com imprescindible.